Els anglesos són molt ocurrents i van molt a la seva. Van encunyar una expressió, Brexit, amb la qual han assestat una ferida al fetge de la Unió Europea de molt mal pronòstic. No m'hi estendré.

També és anglesa una altra expressió,
potser desconeguda per la majoria de vostès.
És malsonant i fastigoseta, però molt descriptiva: paella vomit. No cal ni traducció. Va
publicar-la Who Ate All The Pies (un mitjà als antípodes de The Times, per situar-nos) per batejar la segona samarreta de la selecció espanyola. Doncs bé, amb aquesta peculiar indumentària i els apunts de José Antonio Camacho a Telecinco de teló de fons –sentint-lo, dubtava de si el futbol
va ser inventat a l'Anglaterra victoriana o si ja hi jugaven els dinosaures del juràssic–, vam presenciar com Espanya feia aigües contra Croàcia.

I això que, després de superar la limitada Txèquia i l'anàrquica Turquia, a les Espanyes (i també a les Catalunyes) s'havia disparat l'eufòria. Guanyar l'Eurocopa (d'un nivell –fins ara– baixíssim) havia de ser un mer tràmit. Sense fer res d'excepcional, i tot i jugar sense Modric, el cervell creatiu, i Mandzukic, el davanter centre titular, els croats van saber explotar els punts febles dels espanyols, que ni amb el penal regalat –“és penal!”, va exclamar Camacho– van poder impedir la derrota. No
va ser un accident. S'intuïa.

Per molt tiqui-taca que gasti Espanya
(expressió infame amb la qual els espanyols han volgut usurpar un estil que no és seu), un equip ben plantat al darrere, amb presència
física al mig i capacitat de contraatac, té opcions clares de noquejar-la. Tot i ser l'única selecció que juga de manera similar a un equip, la roja del Marquès –i succedani estilístic del Barça– és vulnerable. Es replega amb dificultat, li falta pólvora i mobilitat al davant, la
segona línia té poca arribada i depèn en excés de la màgia d'Iniesta i l'omnipresència de Busquets, els quals, per cert, estan mal acompanyats a la medul·lar.

Avui, Espanya s'enfronta a Itàlia. Aquests azzurri no són els del 82, ni tan sols semblen un rival potent. Però són combatius i conserven la solidesa tàctica que els identifica. I, sobretot, fa la sensació que creuen en allò que fan. Itàlia sempre és Itàlia. Ens podem divertir. Per cert, els mateixos que, quan anem per aquests camps de Déu i ens queixem de l'estat dels terrenys, titllen el Barça de ridícul, ara han descobert que la gespa és un element fonamental. I blasfemen. Quines penques!