Hi ha qui es posa les mans al cap veient l'Eurocopa, més avorrida que un plat de faves sense sal. Cap innovació tècnica, estratègica o de risc creatiu, només alguns moments brillants o algun jove jugador. Fins ara poc per al gran públic.

No és estrany, som en el món de l'excel·lència esportiva. Al costat de Messi i Iniesta, Busquets o Neymar, tot perd. A més d'aquesta evidència, la transcendència esportiva que donen els estats a les seleccions fa que hi hagi massa por de perdre. Per això embogeixen els exaltats de la roja –el tenebrós Jorge necessita que l'àngel Marcelo el tranquil·litzi– i fan de Piqué un heroi o no dubten de la innocència de De Gea en un fosc tema de prostitució sexual amb menors en què –l'única vegada– els perduts dirigents del PSOE i Podemos han coincidit. Ho haurien de fer per temes d'estat, per les necessitats i les demandes de la gent, o per escoltar Catalunya. Res, només es mullen pel suposat prestigi i l'honor de l'Espanya eterna.

Comparar l'Eurocopa amb el joc alegre de futbol d'atac del Barça és com comparar la creació i la destrucció. No sé fins on arribarà Alemanya, però l'única selecció en què es veu la influència de Guardiola. Intenta buscar espais davant d'unes defenses que es tanquen més que el Tribunal Constitucional amb els drets dels catalans.

La confecció de la plantilla del Barça B s'assembla a la que va fer Guardiola per fer-lo pujar a segona A, jugadors que coneixen aquesta dura categoria en què la intensitat s'imposa a tot. S'assolirà l'èxit o no, però els vímets, a priori, són bons per fer un bon cistell.

No es pot comparar com tracta Hisenda el Barça o el Madrid. Ells defensen el corrupte sistema espanyol; nosaltres juguem per la democràcia. Ara bé, els autogols de la presència als jutjats s'han d'acabar. Només cal veure com la UE condemna a retornar milions d'euros rebuts de regal al club del règim i nosaltres, a galet en mans d'un delator de Manos Limpias.