Una ploma genial, la de Jorge Luis Borges –detestava el futbol, sigui dit de passada– va escriure: “Als argentins no ens uneix l'alegria, sinó l'espant.” Suggeridor.

Leo Messi va arribar al Barça amb 13 anyets. És un dels nostres. Aquí ens vam adonar ràpidament que la criatura era especial. Des de Carles Rexach, que va signar aquell esborrany de contracte en un tovalló al seu pare, fins a Pep Guardiola, que, conscient que els déus ens havien obsequiat amb l'aparició d'un geni descomunal, va edificar la seva obra mestra al voltant del petit geni de Rosario (a propòsit: cap gran club argentí va voler pagar-li el tractament mèdic que necessitava; no ho oblidem) o Luis Enrique, que va haver d'acceptar la jerarquia del millor jugador de la història. I, sobretot, una afició que l'idolatra incondicionalment. Sense Messi: ni triplets, ni millor equip de la història... Això, ho tenim tots clar.

En canvi, a l'Argentina, una part molt important i sorollosa ni l'ha entès o, el que és pitjor, l'ha rebutjat amb “espant” per evitar que “destronés” Maradona, l'ídol “inqüestionable” i personatge cínic d'aquesta història. Quin penques! Pesi a qui pesi i al meu modest parer, Messi (que fa una dècada que és Messi) ja ha superat Maradona (que era Marado... molt de tant en tant). Matem-ho aquí.

En definitiva, si Leo Messi (29 anys) ha decidit girar full a l'albiceleste i no se'n desdiu (la decisió és únicament seva, òbviament) i a partir d'ara es pensa dedicar exclusivament al seu club, aquest episodi escrit amb lletra de tango –“Ya me voy y me resigno / contra el destino nadie la talla / se terminaron para mi todas las farras...” (Adiós muchachos, del gran Carlos Gardel)– és la primera gran notícia de l'estiu en clau Barça. El millor de la història només centrat en el Barça? Que tremolin! Per cert, recordeu com va tornar de l'última convocatòria amb l'Argentina, prèvia al clàssic i a la trista eliminatòria contra l'Atlético? Fos, físicament i mentalment. Entesos.