Un dels aspectes fonamentals per decidir quin ha de ser el model de joc d'un equip és fer-ne una bona anàlisi de les fortaleses i de les debilitats. A partir d'aquí, s'instaura una idea de joc i es decideix quins són el(s) millor(s) sistema(es) per executar-la. Entre les seleccions que afrontaven aquesta Eurocopa amb mancança de jugadors talentosos i desequilibrants, les que han fet un diagnòstic més encertat han estat la del País de Gal·les, Itàlia i Islàndia. El conjunt gal·lès s'ha plantat en les semifinals aferrant-se al seu 1-3-5-2 rocós, aprofitant la superioritat numèrica al mig del camp per guanyar segones jugades i recuperar pilotes a la zona d'inici/creació del rival, explotant els carrilers per buscar bones centrades i sent conscients de la importància de les accions a pilota aturada per compensar la falta de talent individual per desequilibrar un partit. El mateix sistema ha permès a Itàlia, que s'ha acomiadat de la competició imbatuda, arribar als quarts de final. El seleccionador italià Conte, malgrat les baixes, ha disposat dels tres centrals de la Juventus, que ja tenen molt ben engreixats els mecanismes de sortida de pilota al seu club, que utilitza la mateixa disposició tàctica. Tant fiable era la seva aposta, que va provocar que un rival tan potent i amb molts més recursos com Alemanya canviés el seu sistema per enfrontar-se amb els italians i optés també pel 1-3-5-2 per contrarestar-los. La decisió del seleccionador alemany Löw va permetre neutralitzar els punts forts d'Itàlia, que no es va sentir gens còmoda i va oferir unes prestacions menors que en els partits anteriors, per exemple en el que va disputar contra Espanya.

Islàndia, que també es va plantar en els quarts, tenia una aposta clara per l'1-4-4-2 i sabia que les transicions defensa-atac després de recuperació i sobretot les accions a pilota aturada eren els seus principals actius. Pel que fa a les transicions va utilitzar molt bé els canvis d'orientació per atacar el costat dèbil de la defensa contrària després d'haver-la fet bascular. I en les accions d'estratègia, els fores de banda, buscant la pentinada al primer pal per trobar la rematada al segon, han estat el producte estrella.

A l'altra part de la balança, la dels blocs que no han sabut llegir que els calia per potenciar el seu joc hi destaca clarament Bèlgica, i després hi trobem la selecció espanyola. Totes dues reunien un potencial espectacular, però tàcticament no han trobar la millor aposta per canalitzar-lo. Bèlgica no acaba de trobar la idea de joc i l'estructura que l'acompanyi i depèn massa de la inspiració de Hazard. En el cas d'Espanya, el focus també ha estat massa centrat en el rendiment d'Iniesta. Curiosament, les últimes grans ensopegades de l'equip de Del Bosque en grans tornejos s'han produït contra rivals que proposaven un 1-3-5-2: Holanda (1-5) i Xile (2-0) en el mundial del Brasil i Itàlia (2-0) en l'Eurocopa.