Josep Bobé ha novel·lat a Quan no érem ni onze el primer any de vida del Barça, però, contra tot pronòstic i guiat sobretot pel periodista Ramon Besa, en la presentació del llibre, abans-d'ahir, es va parlar molt de futur, com a horitzó de neguits actuals en blaugrana, en el conjunt de l'esport català i en el model de club que per tradició el vertebra. Dimarts va ser el dia que el barcelonisme es va llevar buscant els culpables del meteorit caigut la nit abans en forma de 47 milions d'euros a pagar per la devolució dels terrenys de can Rigalt. L'actual junta directiva i els altaveus afins s'han afanyat a dir que és culpa de Laporta, que va tenir cinc anys per impulsar els acords als quals se supeditava l'operació. Després Rosell i Bartomeu n'han tingut sis –quant cinisme la vicepresidenta Monje parlant de “cas inesperat” quan el procés arbitral ve del 2012–, però sent un tema heretat “dels altres”, van practicar la política d'ulls cecs i oïdes sordes, segell de marca d'una junta per a la qual el Barça neix el 2010 i tot el que és anterior és terra cremada. Ja ho van fer en el cas de la sanció de la FIFA, no atenent els primers requeriments perquè tampoc ho havia fet la junta sortint. Desentendre's del passat és tendència en governants de tots els àmbits, i avui qui sap on para la màxima que deia que dur el timó d'una entitat, una ciutat o un país és assumir –que no beneir– tota la seva història. Per sensibilitat, per no repetir errors i per definir cap a on anem sabent d'on venim, però sobretot per estricte sentit d'una continuïtat que ve del primer dia, passa per l'avui i es projecta en el demà. Per això s'escau parlar de futur al voltant d'un llibre dels primers dies del Barça. El mal és que qui avui el governa ha fet un tall tan antinatural amb la història recent que ni pot abordar amb decència carpetes que fa sis anys es va trobar sobre la taula. Que no eren feina deixada a mitges, sinó res tan fefaent com que el Barça no començava aquell dia.