A quant anaves?
Un parlaria d'aquesta Eurocopa tronada i prescindible de la qual qualsevol cercador de símils i metonímies rascaria sense necessitat d'escarrassar-s'hi gaire concomitàncies amb el desballestament de les institucions continentals i els seus valors i bla bla bla. Parlaria d'aquesta Eurocopa inversemblant que està sent la més llarga de la història i no només per haver estat inflamada a base d'afegir equips sense solta ni volta. Parlaria, malgrat tot, d'aquesta competició que, després del miratge que va ser el meravellós mundial brasiler, torna a evidenciar amb descarnada crueltat que les seleccions són clubs de segona. D'aquest deliri que permet que fent el ridícul en la fase de grups es pugui ser finalista perquè, fruit de la inflamació, tocava que passessin la majoria dels tercers, capricis d'aquesta UEFA on no hi ha un pam de net, com a les institucions i bla bla bla. I hi afegiria que la peculiar distribució dels creuaments, a més, ha permès aquesta Portugal penúltima de grup avançar com el Madrid a la Champions, pel camí planer i, tot i així, a empentes i rodolons, que alguna cosa té Cristiano de Cruyff, i és l'ornament floral a la rereguarda.
Un parlaria d'aquest monument a l'avorriment que és la selecció portuguesa 12 anys després de l'anterior final que va disputar, i que va perdre contra la inenarrable Grècia que jugava, una manera de parlar, al que els lusitans, involucionats, juguen ara. “Què importa ser el més lleig, si ets tu qui passes?”, clama ara Fernando Santos, i Cristiano, tan guapo i orgullós de ser-ho, ho subscriu. En fi, parlaria d'això, i que el millor equip d'aquest torneig a la deriva hauria estat l'Alemanya campiona del món si no fos que el millor no pot no tenir gol, i aquí el gol qui el té és l'impecable Griezmann. I em preguntaria que què n'esperàvem d'una Eurocopa celebrada sota els auspicis d'un Villar de president en funcions.
Però del que toca parlar, és clar, és de Messi. I més ara, que fins i tot n'ha parlat aquell exbecari –no se sap si oficial, oficiós o fantasiós– del CNI rebatejat per gent que no demostra cap respecte institucional per qui toca, és a dir, per Sempé i Goscinny, pares de l'únic petit Nicolas digne de tal nom. És que diu l'exbecari que ell també creu que hi ha conxorxa, tot i que no política, eh... Creu, sí, creu. Així de bé ha entès l'espècimen el signe d'aquests temps de misèria. Toca parlar de Messi, sí. Però del Messi condemnat, es veu, i toca fer-ho en termes de màrtir perseguit per la mà negra. El que passa és, una, que se m'esgota l'espai. I dos, que jo del Messi que parlaria és del que segueix mereixent cada any i aquest també la Pilota d'Or. Sobre el condemnat, només se m'acut insistir que el que compta no és la trampa, sinó si hi caus. Diria als teòrics de la conspiració i als que el defensaran fins a l'infinit i més enllà el mateix que a qui renega, perquè els cabrons dels mossos l'han multat en aquell lloc per on cada dia n'hi passen impunes centenars saltant-se el límit permès: Però tu, rei, a quant anaves?