L'Euro­copa ja és història i són més els recon­for­tats perquè s'ha aca­bat que no pel que han dis­fru­tat. Cer­ta­ment, ha tin­gut un punt de tor­tura, que ha asso­lit el zenit del dolor amb la imatge de Xavi retor­nant el tro­feu i Pepe rebent l'MVP de la final, metàfora de la deva­lu­ació del fut­bol en aquesta cita. Repre­senta que aquest tipus de tor­neig hau­ria de ser una festa per a l'amant d'aquest esport, però avui la sen­sació és d'orfan­dat per diver­sos motius i, a més, queda el dubte de si la final de París obre o tanca parèntesi. Són sen­sa­ci­ons idènti­ques a les que va dei­xar el tri­omf de Grècia en l'Euro­copa 2004; el mateix desert fut­bolístic, la mateixa eficiència a la ban­queta i la mateixa picada única i letal per deci­dir el títol. De la Grècia èpica d'Otto Reha­gel i Cha­ris­teas, a la Por­tu­gal heroica de Fer­nando San­tos i Éder. S'hi han esforçat molt, han com­pe­tit bé i per a ells són el mèrit espor­tiu, la glòria històrica i les cele­bra­ci­ons. La resta hauríem d'anar posant un ciri perquè això no sigui el prin­cipi de res i el mal­son s'acabi aquí. No és fàcil, perquè aquesta Euro­copa i el fut­bol en gene­ral sem­blen fets cada cop menys per als millors i cada cop més per als més resis­tents. Gri­ez­mann, el gole­ja­dor francès, acaba la tem­po­rada amb 70 par­tits dis­pu­tats. Una bes­ti­esa ins­pi­rada en un calen­dari insu­por­ta­ble, rema­tat per una Euro­copa amb més equips (24) i par­tits (51) que mai. Els que gover­nen això no mouen ni un dit perquè els juga­dors puguin arri­bar en con­di­ci­ons d'ofe­rir el seu millor fut­bol. Ronaldo, l'estre­lla de Por­tu­gal, ha com­plert el somni d'aixe­car el tro­feu i algú amb escassa ver­go­nya ho apro­fi­tarà per ini­ciar la cam­pa­nya de la pròxima Pilota d'Or; però la rea­li­tat és que el seu tor­neig ha estat irre­lle­vant; el fut­bo­lista que porta dins somi­ava fer el gol que va fer Éder, aju­dar al tri­omf de l'equip, però venia jus­tet de for­ces i va aca­bar tren­cat, apar­tat de la final i sobre­ac­tu­ant a la banda. No té cap sen­tit, oi? Doncs el mateix sen­tit que assis­tir a un altre epi­sodi de violència sal­vatge amb el fut­bol com a coar­tada sense que ningú ho eviti. I així un cop i un altre. Pròxima cita: mun­dial de Rússia.