Per mi no tot són males notícies, al Joventut. És cert que ha marxat Salva Maldonado, tot i tenir un any més de contracte. És cert que Carles Duran ha dit que no a l'oferta per substituir-lo i que Paco Redondo, tot i no tenir experiència com a primer ni en l'ACB ni en la LEB, també ha refusat la proposta verd-i-negra. Però per mi s'ha canviat una tendència importantíssima. La Penya ha torna a ser, i no de paraula, sinó amb fets, aquell club formador no només de jugadors, sinó d'entrenadors. Badalona ha estat i és un planter de tècnics de primer nivell –Aíto, Pedro Martínez, Alfred Julbe, Manel Comas, Salva Maldonado, Sito Alonso, Josep Maria Izquierdo, Trifon Poch, Pep Clarós, Josep Maria Berrocal, Quim Costa, Edu Torres...

Va ser en els anys vuitanta quan, sobretot, el club va recuperar l'essència del segell de tècnic format a casa. I se'ls va donar oportunitats. Igual com passa amb els joves jugadors, que a la Penya tenen oportunitats d'arribar al primer equip, malgrat que després, per mèrits, per treball, per talent, per qualitat n'hi ha que hi arriben i n'hi ha que no. Amb els tècnics ha de ser el mateix. Els últims anys, ja sigui per necessitats econòmiques o esportives, o simplement perquè no hi havia una figura d'entrenador fort, no s'havia fet el pas d'apostar-hi cegament. L'últim va ser Sito Alonso, i es va tenir poca paciència. Després, Maldonado va ser un tècnic amb ADN Penya, tot i que ja feia vint anys que havia sortit de Badalona. A més, la nova filosofia de la Penya és que no només el primer entrenador, si pot ser, sigui de la casa, sinó que els seus ajudants siguin entrenadors que hagin passat per algun dels equips del club, ja sigui el vinculat, el júnior, el cadet o l'infantil. Amb el no de Duran i Redondo, caldrà veure quina via es triarà per donar el timó de la nau, però el camí sembla que de nou se situa en la mateixa direcció que en els anys vuitanta.