Em vaig assabentar que Messi havia estat declarat culpable a través del WhatsApp mentre comprava anxoves al mercat de la Vucciria de Palerm, un espai emblemàtic de la capital de Sicília on s'explica que els capos de la màfia hi acudien per contractar alguns dels seus esbirros.

Ja he dedicat més d'una contraportada al procés de criminalització a què ha estat sotmès el crac argentí. No cal repetir els arguments. Sobre la sentència, però, em remeto al que va declarar el catedràtic de dret penal Emilio Cortés a la Cadena Cope: “El dret penal exigeix un dol, una intenció volguda, i, evidentment, de la lectura de la sentència jo no entenc com és possible atribuir a aquesta persona un coneixement que, efectivament, s'estava defraudant Hisenda.” I conclou: “A mi, la sentència em sembla tan feble com preocupant, sigui dit amb tot el respecte als seus ponents.”

Mireu, que el hashtag de la campanya impulsada pel club sigui millorable (tot i que ningú –per favor!– amb un mínim de cap per poder circular solet pel món hauria de confondre un missatge de suport anímic a Messi –que ha pagat totes les multes– amb una manifestació a favor de cometre delictes fiscals) és una anècdota irrellevant al costat de l'operació de persecució i acarnissament contra el jugador i contra el Barça. Això d'entrada. I si alguna cosa hem de recriminar-nos, és que la campanya no s'hagués activat abans.

Quan l'advocat de l'Estat, Mario Maza, va pronunciar aquella comparació, tavernària i impròpia, de Messi amb “el capo d'una estructura criminal”, el Barça hauria hagut de respondre amb contundència i posicionar-se amb fermesa al costat del seu vaixell insígnia. Tot parafrasejant Bertolt Brecht, quan la veritat sigui massa dèbil per defensar-se de la desmesura cal passar a l'atac.

I ho hauríem d'haver fet amb mateixa celeritat demostrada pel ministre espanyol Rafael Catalá –el polític d'un partit que ha batut tots els registres de causes obertes per corrupció– en declarar: “Jo no sóc Messi, jo no he comès cap delicte.” En prenem nota.

El Barça submís i “segundón” –com els agrada dir a ells–, al qual, de tant en tant, deixaven guanyar una copa del Generalísimo, era el seu model ideal (com el “buen catalán”, submís i obedient). Els temps van canviar i el Barça va recuperar el caràcter guanyador. Però el que ha passat aquesta última dècada ha superat tota la seva capacitat d'encaixar. I més, en un context políticament tan agitat com l'actual, amb el procés independentista marcant l'agenda. La màxima és molt clara i implacable: si al Barça no se'l pot guanyar, se l'ha de destruir.

El llegat del Barça de Messi és el del millor equip de la història del futbol. Això no ens ho perdonaran mai, ni a nosaltres ni a ell. Convé recordar que altres casos d'esportistes d'elit, també en concepte dels interpretables drets d'imatge, com els de Xabi Alonso i Iker Casillas, quan eren del Madrid, s'han resolt amb un pacte amb Hisenda, pagant el deute i punt. Ni escarnis públics, ni criminalitzacions. Si Messi hagués construït la seva llegenda futbolística jugant a la penya dels germans Padrós tinc la impressió que avui no solament no seria un delinqüent per la justícia espanyola, sinó que ja hauria rebut el Príncep d'Astúries com a millor jugador de la història del futbol. Sigui dit amb tots els respectes. Leo, ets el més gran.