Parlant del Barça en tota la seva dimensió no ho fem tant de futbol com de la realitat que ens envolta i dels temps que vivim. Però ho fem sempre fent del Barça la mesura de totes les coses, quan potser seria desplaçant-lo del centre de l'acció que trobaríem les respostes que busquem. Penso en un parell de casos recents. Un, el pacte del Barça amb la fiscalia per tancar el cas Neymar amb el pagament de 5,5 milions d'euros, un acord a bastament analitzat pel que fa a l'exoneració de Rosell i Bartomeu a canvi de deixar condemnat el Barça i, en canvi, orfe de judici des de l'altra banda, una Hisenda pública que, reclamant 22 milions, s'avé a ingressar-ne 17 menys davant la possibilitat que la justícia exculpi el club blaugrana. Una resolució que qualsevol contribuent honest té dret a prendre's com una burla i que posa de manifest que, sobre Hisenda, hi ha molt a discutir més enllà de si som tots o no. L'altre cas, el de Qatar. Rebre 36 milions pel patrocini d'un equip que és referència mundial i que té el millor jugador de la història i una davantera mítica queda molt per sota de les aspiracions reals del club, però a més de qüestionar-nos per què Qatar continua sent l'única alternativa, hauríem també de fer-nos la gran pregunta a l'inrevés: decidit el règim qatarià a netejar la seva imatge abocant diners a clubs europeus, és el Barça el patrocinat ideal per a Qatar? No, s'estimarien més un club que tingués un sol amo i no una junta escollida a les urnes que en representa 160.000, d'amos, però passa que cap dels clubs on Qatar estaria còmode ha arribat encara al nivell del Barça com a plataforma mediàtica global.

Però tant en un cas com en l'altre, per veure i fer valdre que la part amb la qual negocies et necessita tant com tu a ells –i per tant sobra ser submís– cal anar a l'anvers de les preguntes, que no són les respostes sinó les mateixes preguntes fetes des de l'altra banda. I no sé si aquesta junta no en sap o no li convé.