Una de les lloses que va pesar l'any 2000 sobre la candidatura de Lluís Bassat en la campanya presidencial del Barça va ser aquesta sentència que va deixar anar el publicista: “El Barça ara no és el millor club del món, però ho tornarem a ser.” Quina una que en va dir, que Gaspart ho va entomar com una ofensa col·lectiva contra l'ànima blaugrana, acostumada a sentir de l'expresident Núñez que el Barça, guanyant o perdent, era el número 1 indiscutible. I, com no podia ser d'una altra manera, se li va llançar a la jugular. Va ser una de les moltes circumstàncies que van enterrar Bassat, perquè el vot del culer tradicional no el va ni ensumar per culpa de frases com aquesta.

La idea de ser el millor sense parar-se a pensar què vol dir aquesta frase prepotent ha fet furor sempre en el barcelonisme, i sospito que fa temps que es comença a intuir que potser va sent hora d'aturar aquest corrent en sec per reflexionar sobre què hi ha de cert en tot això veient el pa que s'hi dóna en algunes negociacions.

Veient els paràmetres en els quals s'ha signat la renovació del contracte de patrocini de la samarreta amb Qatar no hauria de sorprendre si per a la massa culer ha arribat el moment d'admetre que el seu equip no és el que alguns volen fer creure que és. Existeix el vessant més cruel, que és pensar que els gestors que porten aquest negoci o estan perdent facultats o no saben el que tenen entre les mans.

Aviam si ho hem acabat d'entendre tots, perquè potser costa: un equip que surt al mercat i diu que té Messi, Luis Suárez i Neymar com a atac titular, a més d'actius anomenats Iniesta, Busquets, Rakitic i Piqué, entre d'altres, ha estat incapaç d'aconseguir un preu millor per a la samarreta que el que el mateix patrocinador li havia pagat l'any anterior. Bé, és això, sembla.

O el mercat està col·lapsat i ja no hi ha diners per a la samarreta o sospitem que aquí podrien haver passat dues coses: o bé hi ha moviments inconfessables amb tercers interessos o bé els que comanden la nau estan demostrant una baixa capacitat per negociar amb l'escut del Barça a la mà que fa esgarrifar.

Sigui com sigui, a primera vista sembla que no ha estat un acord que hagi satisfet ningú, i només cal recordar la foto que va enviar el Barça als mitjans, en la qual els dos representants, de Qatar i del Barça (Manel Arroyo), es donaven la mà amb una falta absoluta de passió i era clar que s'esforçaven a transmetre que allò era volgut. Vaja, una foto que va deixar tothom retratat: ni Qatar vol el Barça ni el Barça vol Qatar, però veient com vénen les factures aquest 2016 (Can Rigalt, fitxatges i renovacions), millor 35 que res o que esperar el gran mannà l'any vinent.

Va passar durant la campanya que aquells que no eren al Barça juraven i perjuraven que amb l'autoritat que els donaria la presidència estarien en disposició de rebentar el contracte de Qatar i portar un altre patrocinador que deixaria fins i tot l'astronòmica suma signada pel United en una broma. No deien el mateix aquells que sabien com està el mercat, tot i que a última hora se'n van inventar un d'Àsia que deien que portaria la lluna en un cove.

A l'hora de la veritat, els que prometien molt no han pogut complir la seva promesa perquè no van guanyar, i els més amarrateguis ens acaben de dir que potser el Barça no és tan gran quan es tracta de vendre la seva samarreta. Bé, també ens queda pensar que aquí hi ha algú que no està jugant net o que no sap aprofitar un tresor amb l'escut a la mà quan en les eleccions alguns juraven que hi havia postors per més de 70 milions d'euros l'any. I això és molt greu.