Retratats

Una de les llo­ses que va pesar l'any 2000 sobre la can­di­da­tura de Lluís Bas­sat en la cam­pa­nya pre­si­den­cial del Barça va ser aquesta sentència que va dei­xar anar el publi­cista: “El Barça ara no és el millor club del món, però ho tor­na­rem a ser.” Quina una que en va dir, que Gas­part ho va ento­mar com una ofensa col·lec­tiva con­tra l'ànima blau­grana, acos­tu­mada a sen­tir de l'expre­si­dent Núñez que el Barça, gua­nyant o per­dent, era el número 1 indis­cu­ti­ble. I, com no podia ser d'una altra manera, se li va llançar a la jugu­lar. Va ser una de les mol­tes cir­cumstàncies que van enter­rar Bas­sat, perquè el vot del culer tra­di­ci­o­nal no el va ni ensu­mar per culpa de fra­ses com aquesta.

La idea de ser el millor sense parar-se a pen­sar què vol dir aquesta frase pre­po­tent ha fet furor sem­pre en el bar­ce­lo­nisme, i sos­pito que fa temps que es comença a intuir que pot­ser va sent hora d'atu­rar aquest cor­rent en sec per refle­xi­o­nar sobre què hi ha de cert en tot això veient el pa que s'hi dóna en algu­nes nego­ci­a­ci­ons.

Veient els paràmetres en els quals s'ha sig­nat la reno­vació del con­tracte de patro­cini de la samar­reta amb Qatar no hau­ria de sor­pren­dre si per a la massa culer ha arri­bat el moment d'adme­tre que el seu equip no és el que alguns volen fer creure que és. Exis­teix el ves­sant més cruel, que és pen­sar que els ges­tors que por­ten aquest negoci o estan per­dent facul­tats o no saben el que tenen entre les mans.

Aviam si ho hem aca­bat d'enten­dre tots, perquè pot­ser costa: un equip que surt al mer­cat i diu que té Messi, Luis Suárez i Ney­mar com a atac titu­lar, a més d'actius ano­me­nats Ini­esta, Bus­quets, Raki­tic i Piqué, entre d'altres, ha estat incapaç d'acon­se­guir un preu millor per a la samar­reta que el que el mateix patro­ci­na­dor li havia pagat l'any ante­rior. Bé, és això, sem­bla.

O el mer­cat està col·lap­sat i ja no hi ha diners per a la samar­reta o sos­pi­tem que aquí podrien haver pas­sat dues coses: o bé hi ha movi­ments incon­fes­sa­bles amb ter­cers interes­sos o bé els que coman­den la nau estan demos­trant una baixa capa­ci­tat per nego­ciar amb l'escut del Barça a la mà que fa esgar­ri­far.

Sigui com sigui, a pri­mera vista sem­bla que no ha estat un acord que hagi satis­fet ningú, i només cal recor­dar la foto que va enviar el Barça als mit­jans, en la qual els dos repre­sen­tants, de Qatar i del Barça (Manel Arroyo), es dona­ven la mà amb una falta abso­luta de passió i era clar que s'esforçaven a trans­me­tre que allò era vol­gut. Vaja, una foto que va dei­xar tot­hom retra­tat: ni Qatar vol el Barça ni el Barça vol Qatar, però veient com vénen les fac­tu­res aquest 2016 (Can Rigalt, fit­xat­ges i reno­va­ci­ons), millor 35 que res o que espe­rar el gran mannà l'any vinent.

Va pas­sar durant la cam­pa­nya que aquells que no eren al Barça jura­ven i per­ju­ra­ven que amb l'auto­ri­tat que els dona­ria la pre­sidència esta­rien en dis­po­sició de reben­tar el con­tracte de Qatar i por­tar un altre patro­ci­na­dor que dei­xa­ria fins i tot l'astronòmica suma sig­nada pel Uni­ted en una broma. No deien el mateix aquells que sabien com està el mer­cat, tot i que a última hora se'n van inven­tar un d'Àsia que deien que por­ta­ria la lluna en un cove.

A l'hora de la veri­tat, els que pro­me­tien molt no han pogut com­plir la seva pro­mesa perquè no van gua­nyar, i els més amar­ra­te­guis ens aca­ben de dir que pot­ser el Barça no és tan gran quan es tracta de ven­dre la seva samar­reta. Bé, també ens queda pen­sar que aquí hi ha algú que no està jugant net o que no sap apro­fi­tar un tre­sor amb l'escut a la mà quan en les elec­ci­ons alguns jura­ven que hi havia postors per més de 70 mili­ons d'euros l'any. I això és molt greu.