Anem tenint una edat. Aquesta és la conclusió que un pot treure quan veu coses com aquesta... Recordeu la famosa frase de l'expresident Josep Lluís Núñez? Sempre deia que al soci no se'l podia enganyar. El mític periodista Quique Guasch, gat vell, i savi, sempre hi afegia un “... més”. Doncs això.

Ahir, Susana Monje ens va explicar que tot és fantàstic. L'economia del Barcelona és la cinquena meravella. “Excepcional”, va dir la vicepresidenta. L'experiència també ens ha ensenyat a ser prudents, perquè demà apareixeran il·lustres economistes que ens diran que, del que va explicar, res de res. Sempre la mateixa interpretació. Això sí, un cop més, tot el fitxatge de Neymar es va fer de manera exemplar. El club està condemnat, però tot és per obra i gràcia d'un mal esperit. I l'acord de Qatar per la samarreta és un èxit. Molt bé. Felicitats.

Però avui ens dedicarem a l'altra roda de premsa estrella de la setmana, la que va fer dimarts Jordi Cardoner. L'àrea social. I concretament la notícia de les notícies: els aficionats del Barça ja no podran viatjar amb el primer equip. Quines paradoxes! El vicepresident ha construït un entramat jeràrquic penyístic infal·lible com mai s'havia vist –ni en l'època del seu avi Nicolau Casaus– que l'ha convertit en l'home fort del president Bartomeu, en el vicepresident primer, en el candidat del futur. Ho ha buscat, s'ho ha treballat i ho té a punt. Com? Feina per a un altre dia... Ell, el directiu de la gent, ha hagut de dir a la gent que no podrà viatjar al costat dels seus ídols.

Tornem a allò de l'edat. S'ha vist de tot: parelles que es casaven i feien el viatge de noces al costat dels seus cracs, pares que regalaven viatges pels aniversaris o premis per notes de final de curs als seus fills havent d'ajustar el pressupost familiar, avis pensionistes que havien estalviat per complir un somni, persones amb grans possibilitats que preferien gastar-se els diners seguint el seu equip en la Champions abans que fer la volta al món gaudint d'hotels de luxe i platges amb caipirinhes. I també hem vist els Boixos Nois amenaçant periodistes. En fi, tants anys, tants presidents, tantes polítiques de funcionament, donen per a molts records. Doncs s'ha acabat.

Per què? Perquè el club està en mans del vestidor. És normal. Si ho està per tapar totes les barrabassades que els uns i els altres són capaços de provocar sense que mai passi res, si el circ és més protagonista que el rigor de la gestió, si de dalt a baix s'hi val tot mentre l'equip ha de fer de paraigües del club, i guanyar, guanyar i guanyar, i que aquells que fan tremolar la institució es posin medalles i inflin el pit, aleshores ningú es pot estranyar quan els de baix donen un cop de puny a la taula i posen les seves condicions. Luis Enrique i la plantilla prefereixen viatjar sense aficionats ni periodistes. A nosaltres ja fa dies que ens van tallar el coll. Ara, sap greu, se'ls carreguen a vostès. Fa la sensació que tots plegats fem nosa.

El Barça de la gent. Dels seus socis. El fet diferencial respecte a la resta de clubs. Quina barra! Veure el que passa en altres clubs del món pel que fa a la seva relació amb els aficionats fa sentir molta vergonya. Ha desaparegut l'ànima. Només queda l'interès. Recordeu: al soci no se'l pot enganyar... més!