D'acord, s'imposa onejar bandera blanca davant la contumàcia de Susana Monje. Si són 19,3, els milions del traspàs d'en Neymar, serà això i prou. Per Rosell eren 57, “i punt”, amb aquest delit tan seu per no fallar; Bartomeu en va admetre 86,2, i segons qui llegeixis, t'ho situen en 95,1 o 104,7 depenent de partides, multes i procediments. En el país de les meravelles comptables, amb Susana com l'Alícia de Lewis Caroll, ja representem l'atabalat conill blanc, sense ensumar on para la veritat objectiva. Deixem-ho córrer, que avui ens interessa un altre conte. En els últims dies, regirant papers d'aquesta fascinant història blaugrana que tan menystenen els culers, ens apareixien pretèrites mostres d'un valor inaudit, d'una coherència amb la identitat del més que un club que feien feredat. Des que, el 1908, Gamper refundà el club entortolligant-lo al catalanisme creixent, algunes directives s'hi jugaren la pell per preservar la identitat. Per exemple, abans d'arribar a l'episodi del 1925 amb la sanció per la Marxa reial, la manera de plantar cara a la dictadura de Primo de Rivera a través del futbol vorejava la temeritat. En un altre salt temporal, Déu n'hi do la valentia de la directiva d'Agustí Montal enfrontant-se al tardofranquisme. Entre Montal –a qui el barcelonisme n'hi deu unes quantes–, i altres prohoms com Carabén, Granados, Rosell pare o Borràs, passaren la mà per la cara a la dictadura terminal amb l'excusa del 75è aniversari, conjurats que el som i serem no es reduís a simple retòrica.

Analitzar el passat condueix a hipòtesis sorprenents. Durant la República, el club passava dificultats a la gespa, havia deixat de ser prioritari per a les masses i, malgrat això, continuava sense recança llançant pronunciaments formidables en defensa del país. Cada cop que Catalunya i la seva classe política ha desatès aquest símbol, ha arribat la sotsobra, amb la transició democràtica com a exemple meridià. Mentre els partits ja legalitzats bregaven per l'autonomia i les llibertats, ningú, pel que sembla, es preocupava pel Barça, caigut en mans d'un constructor que canviaria la manera d'interpretar i sentir l'entitat. Els superàvits es convertiren en succedanis de títols impossibles i s'instaurava un tarannà majoritari que, comprovem, encara ens acompanya avui quan atenem les prioritats de la massa social i d'aquesta directiva que continua buidant l'entitat d'ideologia. Malgrat que el 92 per cent dels socis siguin catalans, malgrat el moment polític del país i el coratge amb què s'afronta la redacció actual de la història, pesa més una altra realitat ben certa. Com ha recordat l'hereu Cardoner, aspirant a perpetuar l'statu quo quan plegui Bartomeu, els socis ja només financen el 8 per cent del pressupost. O sigui, no passen de ser unes postres en l'àpat que sufraguen corporacions i mercats. Contra el valor dels resistents d'abans, d'aquells que sabien què era el Barça i com s'havia de servir-lo, la crua realitat, dissimulada amb frases buides com el mantra del més que un club, escut de quatre romàntics amb mandra per assumir l'autèntic panorama. Catalunya marxa en un sentit i el Barça, en direcció contrària. Aquells que ens precediren se'n farien creus. Tant d'esforç i sacrifici per arribar aquí, a l'actual paradoxa. Simplement, un club més. L'ànima ha marxat del cos fa estona.