Quants de vostès no sacrificarien un tros del dit petit de la mà o del peu, a canvi d'haver jugat un partit oficial –només un!– amb el Barça i poder explicar orgullosos que van defensar la gloriosa samarreta blaugrana?

Qüestionant l'actitud dels davanters que hem volgut fitxar i que no s'han atrevit a venir, el secretari tècnic, Robert Fernández, va dir: “Si tingués un fill futbolista en aquesta situació li hauria dit que fitxés pel Barça sense dubtar-ho.” Totalment d'acord. “És igual que altres clubs em volguessin; quan va aparèixer el Barça ho vaig tenir clar”, va respondre André Gomes a la pregunta d'un periodista sobre el motiu pel qual va descartar la penya dels germans Padrós. Al Barça no se li pot dir que no. Això ho tenim clar tots.

Però, igualment, és comprensible que futbolistes joves amb
progressió, com Dembélé (un autèntic diamant en brut) i Vietto (un bon element), o gent madura en el punt culminant de la seva
carrera, com Gameiro o el mateix Nolito, prefereixin assegurar-se minuts al Dortmund, al Sevilla, a l'Atlético o al City. Perquè la sensació que es desprèn, avui, és que els tres intocables del davant –i per molts anys!– són els qui tenen sempre l'última paraula. I la seva decisió, en les dues campanyes precedents que tenim l'enorme sort i hem fet l'enorme esforç de tenir-los junts, és que ho volen jugar tot.

Messi, Suárez i Neymar són els millors, la seva voracitat forma part de la seva força i la seva ambició s'encomana a la resta de l'equip. Fantàstic! Però que no se'ls pugui canviar ni guanyant per golejada en vigílies d'un partit de Champions és inadmissible. Alerta, perquè, tal com es va demostrar la temporada passada, aquesta fam insaciable pot acabar sent contraproduent. I és que algú (és a dir, Luis Enrique) ha de fer entendre als tres cracs que no ho poden jugar tot. Que s'han de dosificar, precisament per estar en plenes condicions en els partits clau de la copa d'Europa. Amb aquest detall resolt, segur que aquest quart davanter de reforç vindria caminant o nedant al primer crit per jugar al Barça. Com ha de ser.

Ateses les circumstàncies, però, jo m'hauria inclinat per un perfil GVA: golejador, veterà, acreditat. Que les clavi i que sàpiga fixar els centrals (detall no menor). Substitut del 9 i alhora un complement. D'altra banda, aquest escollit pot jugar molts minuts amb el trident. En partits encallats contra muralles defensives o quan ens sembli bé: s'ordena una defensa de tres i es dóna entrada al GVA, o es retira un migcampista i s'endarrereix Messi... D'opcions n'hi ha.