París ha lluitat des de sempre contra la seva fama de ciutat sense ànima futbolística. La Ciutat de la Llum i Berlín han estat històricament les dues capitals europees sense un gran club de referència. I en un país de länders com Alemanya, la poca influència del Hertha potser mai ha grinyolat, però en la centralista França la paradoxa era de l'alçada d'un campanar. El Racing de París va ser un dels fundadors de la Ligue 1 i va tenir certa volada durant els anys trenta i quaranta, fins i tot va guanyar una lliga el 1936, però ja fa un quart de segle que no trepitja la primera divisió, i enguany jugarà a cinquena. També és històric el Red Star, ara en una situació meritòria a segona divisió, però tampoc deixa de ser un microbi futbolístic dins de la grandeur de París. Mentre a l'altra gran urbs de l'Europa occidental, Londres, hi cohabiten fins a tres campions de lliga i un bon grapat de clubs, tots ben arrelats a un barri o a un col·lectiu, la capital francesa mai ha destil·lat tradició.

El PSG no es va fundar fins al 1970 i sempre ha estat un ens estrany. Durant anys va ser el club d'un dissenyador de moda, Daniel Hechter, després es va convertir en una branca més d'una plataforma de televisió (Canal+) en una pràctica estesa en el futbol mexicà, però no tan habitual a Europa, i no va ser fins al 2011 que l'arribada de capital qatarià el va convertir en una institució a l'altura de la ciutat. “Volem fer un gran club, perquè París ho mereix”, va proclamar en la seva presentació el nou propietari, Nasser al-Khelaifi. Però hi ha coses que els diners no poden comprar, i la complicitat entre les institucions i la gent n'és una. És evident que l'arribada d'estrelles mundials ha aixecat l'expectativa de la ciutat, però tot i això, malgrat el compromís d'Al-Khelaifi amb la ciutat sigui fins a dia d'avui inqüestionable, encara costa desprendre's de l'olor de nou.

Crida poderosament l'atenció la immensa quantitat de grans futbolistes que són nascuts o crescuts a l'Illa de França, a la comuna de París, i que no es van formar al PSG. Thuram, Makélélé, Henry, Martial, Kanté... La nòmina és àmplia. Ni tan sols jugadors cridats a marcar una època al club parisenc, com Pogba i Coman, no van arribar a debutar al primer equip abans de ser venuts.

Abans era complicat donar pas a jugadors del planter perquè el PSG era un club sense projecte, i ara ho és perquè és virtualment impossible desbancar la nòmina de cracs que el xeic ha portat a cop de talonari, però ja fa temps que el futbol de base del club emet símptomes d'estar molt viu, i donar veu a alguns d'aquests joves també li permetria humanitzar-se, acostar-se a un entorn prolífic en talent i generar sinergies amb el carrer. Encara que ha tingut un rol secundari, Adrien Rabiot ja es va fer un lloc en la plantilla el curs passat. Després de tres cessions, Aréola torna amb força disposat a quedar-se a la porteria i alguns joves estan trucant a la porta d'Unai Emery en la pretemporada. Especialment dos: Presnel Kimpembe, un central esquerrà de moltíssima presència i l'explosiu atacant Nanitamo Ikoné. També hi ha Jean-Kevin Augustin, que ha estat l'estrella de l'últim europeu sub-19 conquerit per França. Tots ells són parisencs i la punta de l'iceberg del futbol de base d'un PSG que de portes al món ja és un club de referència. Ara li falta generar una identitat, una complicitat amb la ciutat que sempre ha estat difícil. Apostar de veritat per la gent de la casa pot ser un bon inici.