Històries diferents
Ja ha arribat l'hora. Els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro estan a punt d'arrencar i els somnis de milers d'esportistes d'arreu del món esta a punt de complir-se: ser olímpic. Aquesta vegada, fins i tot podran fer realitat el seu somni un grapat d'esportistes, deu en concret, que mai de la vida s'haurien pensat que podrien arribar a participar en la més gran competició esportiva del món. Són els membres de l'equip de refugiats que el Comitè Olímpic Internacional (COI) ha format per a l'ocasió amb esportistes refugiats d'arreu del món.
Al costats dels milers de somnis complerts n'hi ha encara molts més de trencats. Quan arriben uns Jocs Olímpics dediquem tota la nostra atenció als que hi participen, als que han aconseguir arribar-hi. Normal. Però no hem d'oblidar com ha estat de dur el camí fins arribar a Rio i tots els que s'han quedat pel camí. L'alegria d'última hora d'uns –com és el cas de la jugadora de tennis de taula Galia Dvorak– arriba per la desgràcia d'altres –la jugadora francesa que es va lesionar, en aquest cas–. Tots tenim presents esportistes que coneixem que aspiraven a ser als Jocs, que han estat lluitant per entrar en la llista definitiva d'una selecció, o aconseguir una marca mínima, o tenir prou rànquing per ser triat. I que no ho han aconseguit: no han fet la mínima, el seleccionador n'ha triat un altre, o una lesió ha trencat totes les seves possibilitats. I quatre anys són molts anys. Els Jocs de Tòquio queden molt lluny, l'edat no perdona i alguns difícilment tindran una altra oportunitat.
Quatre anys. El període que dura una Olimpíada i que separa dues edicions dels Jocs Olímpics. Quatre anys, la xifra màgica de què parlen els esportistes, entrenadors i directius, que sembla que no serveixi de res si al final no ets olímpic. Per a la majoria de practicants dels esports olímpics, arribar als Jocs és el màxim. La majoria, no tots. No nego que per a un tennista, un ciclista de carretera, un jugador de bàsquet, un golfista o un futbolista, per posar uns exemples, els Jocs Olímpics poden ser un objectiu, però no l'objectiu de la seva carrera. En aquests esports, una medalla olímpica completa un palmarès, però no és la seva màxima ambició. Guanyar Wimbledon, Roland Garros, el Tour, la París-Roubaix, l'NBA, el Masters, l'obert Britànic, la Champions o la copa del món són els veritables grans objectius de tennistes, ciclistes professionals, basquetbolistes, golfistes o futbolistes. Això no treu que, aquests esportistes, vulguin guanyar als Jocs, com fan sempre però és una història diferent de la dels atletes, nedadors, tiradors, regatistes, genets, jugadors d'hoquei sobre herba o waterpolo, halterofilistes, gimnastes...
Per a uns els Jocs són la culminació d'una feina de quatre anys, un somni fet realitat. Per a altres, una gran competició que fa il·lusió, molta il·lusió, però que no és l'objectiu major de la seva vida d'esportista.