Rio, set anys després
Van passar moltes coses en els sis anys que van transcórrer de la nominació olímpica de Barcelona a l'encesa del peveter. Vam saber de mil i un estira-i-arronsa i en van quedar ocults tants més, vam assistir a la vergonya de veure independentistes empresonats perquè no fessin arribar al món l'anhel de llibertat de Catalunya, i vam dubtar de tot quan l'estadi de Montjuïc es va inundar el dia que reobria les portes. Però si una cosa per sobre de totes va passar en els anys preolímpics és que la complicitat ciutadana denotada en l'esclat d'alegria del 17 d'octubre del 1986, quan Barcelona va ser escollida seu olímpica, va arribar intacta al 25 de juliol del 1992.
Els Jocs del 92 es van fer sense telèfons mòbils, ni mails, ni internet, ni whatsapps. Avui, sense un sol d'aquests elements perdem l'oremus, però paradoxalment, en aquest món on vivim més de pressa l'antelació amb què es concedeixen els Jocs Olímpics és superior a l'època de les màquines d'escriure i les cartes amb segell. Amb excepcions, dels cinc anys instaurats a Hèlsinki 52 es va passar a sis a Munic 72 i a set a Sydney 2000. I set anys, en un món on el que abans passava en dies ara passa en hores, és molt temps. Tant perquè els Jocs Olímpics que s'inauguren demà presentin una radiografia oposada a la del 2 d'octubre del 2009, quan Rio de Janeiro fou escollida. Els Jocs que fa set anys anaven a favor de corrent en una economia emergent semblen avui fer més nosa que servei en un Brasil en crisi econòmica i política; els Jocs que tenien una oposició minoritària, acontenten ara poc més que la minoria que se'n beneficiarà directament. El gir de mitjó de Rio seria un bon motiu per repensar a la baixa l'antelació amb què són concedits els Jocs i altres cites esportives, tot procurant que la nominació i la celebració formin part d'un mateix pla seqüència. Però temo molt que l'única reflexió que preval és que, a més antelació, més temps per explotar l'esdeveniment com a banc d'interessos.