Bravo i Ter Stegen: conflicte cantat!
i en la Champions indistintament,
o un d'ells dos
sobra
Una prèvia: encara que sigui un amistós de preparació, el Barça mai no pot perdre el decòrum. I menys contra el Liverpool i a Wembley. I si –com és lògic– ens falta ritme, juguem contra l'Utrecht o el Montpeller.
“Al Brasil, la pena màxima és de trenta anys, però jo ja n'he complert quaranta-quatre”, declarava amb amargor Moacir Barbosa, després que li neguessin l'entrada a la concentració de la canarinha prèvia al mundial del 1994, per evitar que encomanés la seva malastrugança. “Jo només volia desitjar sort als nois”, es lamentava. Barbosa va ser el porter del Brasil del 50 que va perdre el mundial al mític i avui olímpic Maracanã, contra l'Uruguai. Culpable per a tota la vida.
La figura del porter és la més incompresa en això del futbol. Molt més que la del davanter centre, que pot compensar una errada clamorosa marcant després un gol. En canvi, un gol empassat no s'esborra amb una aturada felina posterior. Maniàtics, excèntrics, especials, un pèl xalats... Qui l'agafa amb les mans és considerat un intrús en el regne dels qui juguen amb els peus. Premiem amb el Pichichi el jugador que marca més gols, però el premi Zamora s'atorga al porter que n'encaixa menys i no al que n'ha salvat més amb les seves aturades.
I són coses distintes...
Al meu parer, el porter titular ha de jugar lliga i Champions. En una posició tan delicada, la confiança és un factor determinant. El porter s'ha de sentir titular. I al seu costat, el bon suplent. Un professional abnegat i amb experiència. Com sempre: Estrems era el suplent de Ramallets, Marro ho era d'Iríbar, Robl de Maier, Bodini de Zoff, Otxotorena d'Arkonada... i Pinto de Valdés. Els papers clars. I si el titular no dóna la talla, se'n fitxa un altre.
Mai no m'ha convençut que Bravo jugués la lliga i Ter Stegen la Champions. Però cal reconèixer que, a efectes pràctics, la fórmula insòlita instaurada per Luis Enrique no va significar cap problema de rendiment. En la temporada del segon triplet, Bravo va salvar punts amb intervencions crucials i Ter Stegen es va doctorar en la competició de més rang. I, paradoxalment, la porteria era l'únic lloc que teníem realment ben doblat a l'equip la temporada passada.
O caixa o faixa
Però era evident que aquest equilibri saltaria pels aires. No m'han agradat les formes de l'alemany i del xilè exercint pressió, però també m'estranya que l'afer no s'hagi resolt abans des de la direcció tècnica.
Dita la qual cosa, s'entén que Bravo no vulgui renunciar a jugar la Champions o, en el pitjor dels casos, ser relegat a la suplència. De la mateixa manera, és comprensible que Ter Stegen vulgui ser protagonista també en la lliga. Arribats a aquest punt, i sempre que estiguin en plenitud de forma, si Luis Enrique vol continuar comptant amb dos porters potencialment titulars, ha de radicalitzar la fórmula i alternar-los sense discriminar competicions. En la supercopa, un juga al Nervión i l'altre al Camp Nou. I en la lliga i en la Champions es poden establir sèries de partits, per a l'un i per a l'altre...
Reconec que no veig gens clara aquesta opció, però és això o prescindir d'un d'ells dos –jo em quedaria amb l'alemany: jove i amb marge de millora–. El que no pot ser és que un conflicte entre porters enterboleixi l'ambient. Ens ho hauríem pogut estalviar.
Per cert, Moacir Barbosa va morir pobre i va deixar una frase lapidària: “Algun dia us adonareu que no va ser culpa meva.”
