El banderer dels catalans sempre ha de ser un atleta que porti els valors del país, això és, estima a la llengua i la cultura, fair play en esport i que sigui símbol de tots. No pot ser abanderat qui enarbora el símbol d'un estat que impossibilita que puguem competir com qualsevol altre país del món. No pot ser abanderat un milionari esportista que mai no s'ha posicionat a favor de la llengua i cultura que el va parir, ras i curt. Un tennista de prestigi, vol dir, blindat pel que fa a les represàlies, qui en els moments de persecució pels violents dels governs del PP a les Illes Balears –i la complicitat sota mà dels partits espanyols– mai no va defensar la llengua que ha mamat.

Espanya no ha pogut fer comunitat de res amb les seves antigues possessions a cap lloc d'un imperi on deien que “no se ponía el sol” pel fet de ser un estat entotsolat, eixorc, violent i excloent. No té una Commonwealth, no té una relació fraternal, malgrat els problemes que hi pugui haver, com França, Itàlia, Holanda o Portugal han tingut amb les seves antigues colònies.

Sentim més nostres els atletes refugiats que no els que competeixen a favor dels qui ens priven de competir amb la nostra bandera, amb la senyera quadribarrada o amb l'estelada. El temps ho dirà. Sí que volem que els nostres atletes triomfin individualment; els catalans sumem, no restem, però no ens agrada que se'n faci un ús polític, d'altra banda inevitable en aquesta cursa global de comptar qui obté més medalles. A tall d'exemple cal recordar que per patriotisme tant Zapatero com Rajoy, aleshores caps respectius del govern i de l'oposició, van avalar com a innocent un presumpte cas de dopatge.

Volem competir com qualsevol altre país del món; en no poder ser als Jocs de Rio de Janeiro ens els mirem amb esperit olímpic i desitgem que guanyi el millor, per damunt de banderes, estats, races o religions.