No sabria precisar les vegades que he sentit la pregunta al llarg de l'estiu. Val Pogba 120 milions d'euros? Jugant de primeres, a sobrebot sense pensar-m'ho, diria que no. En tant que no és el millor jugador del món, per què convertir-lo en el més car de la història? Tan simple com això. També perquè considero que la fama de Pogba sempre ha anat un pas davant de les seves prestacions. No qüestiono el seu potencial, perquè és indiscutible, una mescla perfecta entre físic i tècnica. Se sol dir que la immigració ha portat una enorme riquesa al futbol francès: des de l'exuberància dels jugadors de raça negra, fills de malians o senegalesos, fins al talent i la inconsciència dels magribins. Pogba és tot en un. Capaç de guanyar per potència i per enginy, per genètica i per inspiració. Rude però alhora fi, elegant en un cos de piconadora. Això ningú li ho pot negar, al flamant migcampista del Manchester United.

Pogba és un seductor per estil, però és com si encara no sabés controlar tot el seu potencial, com si a vegades es veiés superat per la seva pròpia naturalesa. També per un entorn que l'empeny a un estatus que potser encara no mereix. La Juve ha estat un club ideal per al seu rodatge futbolístic i Antonio Conte, un dosificador perfecte del seu potencial. Pogba va agafar galons progressivament, de ser suplent de Marchisio fins a convertir-se en un jugador essencial en l'organigrama d'Allegri, però sempre amb la sensació d'estar refugiat i abrigat per un equip que funcionava com la seda. Quan Pogba no hi era, l'equip se sostenia. A Manchester, això ja no passarà. Com a mínim d'entrada.

Estem en una època en què el valor dels futbolistes ha perdut perspectiva. Ni tan sols comparar els 120 de Pogba amb els 80 que va pagar el Barça per Luis Suárez fa dos estius no té gaire raó de ser. La Premier ha disparat el mercat, i per tant la pregunta inicial, més enllà de la resposta instintiva i vulgar, perd una mica el sentit. Però a Pogba l'acompanyarà des del primer dia la xifra. A Torí, el migcampista tenia un entorn amable, propici, pacient amb el que necessita un jugador jove. A Manchester, en canvi, l'espera una convivència constant amb els perquès i sobretot la responsabilitat de ser ell, amb el beneplàcit de Mourinho, qui fonamenti un United per fer, des de zero, i amb les presses que el futbol sempre reclama.

Arrogant, segur de si mateix, Pogba sembla un futbolista dissenyat per a tot plegat. Per conviure amb la crítica i amb les expectatives, però rere la façana d'home dur encara hi ha el noi de 22 anys a qui la responsabilitat de comandar tot un país en l'Eurocopa el va desorientar. “M'agrada conviure amb la pressió”, va dir abans del torneig en una entrevista a L'Équipe. Però a l'hora de la veritat, des de la solitud de Clairefontaine, Pogba
ho va voler fer tot i va acabar sense fer res. Li va faltar la tranquil·litat per ser ell mateix, per jugar sense lligams. Un gest de desaprovació contra la tribuna de premsa durant el partit contra Albània va destil·lar un estat d'ansietat contraproduent amb el que havia anat a fer a l'europeu, i aquesta serà la seva sensació diària des que aterri a Manchester.