Escric amb l'última llum del dia i la mar com a vista de fons, tot esperant el debut oficial al Nervión, contra un equip que ve de perdre una final contra els suplents de la penya dels germans Padrós. El seu tècnic, Jorge Sampaoli, és dels qui defensen una idea per damunt del resultat: “Guanyar el Real Madrid de qualsevol manera ens generaria confusió”, va declarar en vigílies del matx de Noruega. Ben dit, Sampaoli. La pregunta és: i què us ha generat perdre un partit que se us havia posat de cara, i que tan penosament us van empatar en una última jugada que un equip d'infantils hauria defensat millor?

Si fem les coses mínimament bé, al Camp Nou hem d'aixecar el primer títol d'una temporada que, segons J.M. Bartomeu, afrontem amb “la millor plantilla del món”. Deixant de banda que el criteri futbolístic de Bartomeu –un home de bàsquet– té el pes que té, l'afirmació sintonitza amb el que ens va dir Luis Enrique, uns dies abans, reconeixent que aquest estol de jugadors és el millor que ha tingut a les seves ordres.

Per mi, la millor plantilla és la que permet que l'equip arribi als moments decisius, quan es decideixen els títols, amb els primeres espases en plenitud de condicions, fent les rotacions necessàries que dosifiquen i reparteixen els esforços. La millor plantilla és la que presenta el nivell de competència idoni perquè els canvis en el titular, per les causes que sigui, no afectin el rendiment de l'equip. La millor plantilla és, en definitiva, la que té ben doblades totes les posicions del camp.

Si els nous fitxatges donen el rendiment esperat, el Barça té plantilla per aspirar a guanyar la Champions i la lliga, que són els grans objectius per aquest rigorós ordre. De totes maneres, alerta amb les comparatives. Perquè, d'entrada, respecte de l'onze titular de l'any passat no tenim un lateral dret de les garanties i prestacions d'Alves, que, fins i tot lluny de la seva millor versió, era gairebé insubstituïble. El brasiler ha estat molt més que un lateral, pel cabal de joc que aglutinava i pel fet de ser l'ajudant de camp preferit i ideal de Leo Messi. La banda dreta és un punt dèbil.

De la resta de posicions: Umtiti (a qui podem acabar veient en funcions correctores, com les feia Abidal) i Digne poden formar de titulars quan sigui necessari, i al mig del camp urgeix donar partits a Gomes perquè es familiaritzi amb el sistema. Per mi, el portuguès és l'únic que pot substituir amb garanties qualsevol dels tres intocables (Busquets, Iniesta i Rakitic) i també pot completar una medul·lar més poblada, quan Luis Enrique es decideixi a introduir variants tàctiques. Paral·lelament, el cas de Turan és un expedient X i la resta dels migcampistes els veig –a dia d'avui– a un nivell inferior. Finalment, al davant esperem el quart davanter. El fitxatge de Paco Alcácer sembla que es complica. Jo no l'hauria proposat, però és jove, accepta el repte i, comparat amb els últims noms que han sonat, és millor que els brasilers Gabigol o Luan –opció esperpèntica– i també que Munir, a qui li convé una cessió.

Comptat i debatut, és de bon sentir la dosi d'autoestima proclamada pel president i l'entrenador sobre la plantilla. A propòsit, em ve al cap una cosa que, en una de les seves multitudinàries conferències, va deixar dit un tal Bill Gates: “Al món no li importa la teva autoestima, sinó el que facis.” És a dir, guanyar la Champions!