Són uns Jocs Olímpics en què l'aigua de dues pis­ci­nes es torna verda, en què la pla­ta­forma de sor­tida de les pro­ves a mar obert s'esmi­cola, en què cau una càmera i fereix dues per­so­nes en una àrea olímpica, en què cal endar­re­rir una final de natació perquè l'auto­car que du alguns neda­dors es perd per Rio. Però aquests Jocs no són un des­as­tre com ho van ser els d'Atlanta 96, d'un nivell també nota­ble de greu­ges orga­nit­za­tius. A diferència d'aquells, Rio de Janeiro s'escapa de la crítica severa, no crec que per con­des­cendència del nord cap al sud, sinó per la bafa­rada d'aire fresc que d'aquests Jocs imper­fec­tes ens arriba. I és que després d'asso­ciar cites olímpi­ques a grans ope­ra­ci­ons d'estètica que tapen les misèries locals per uns dies, s'agra­eix con­tem­plar per fi uns Jocs en què el reflex de la rea­li­tat que els envolta pot més que el maqui­llatge. Si Rio és inse­gura, seria estrany no tenir notícies olímpi­ques de tiro­te­jos i atra­ca­ments. Si els cari­o­ques estan acos­tu­mats a con­viure amb el perill, és lògic deto­nar explo­sius en recin­tes on es com­pe­teix. Si els resi­dus de dotze mili­ons de per­so­nes van a parar al mar, toca par­lar d'aigües bru­tes s'hi faci vela o no. Si el Bra­sil està en crisi econòmica, és nor­mal que hi hagi acces­sos fets amb tan­ques d'obra. Si la impro­vi­sació va amb el tarannà de Rio, s'escau que no sem­pre la tova­llola esti­gui a punt. Si els volun­ta­ris no ho tenen tot pagat, s'entén que el 30% hagi dei­xat la seva tasca. Si el poder adqui­si­tiu mitjà és baix i el preu de les entra­des alt, s'escau molta gra­de­ria buida. I si el camp de golf té a tocar una lla­cuna natu­ral, seria arti­ficiós no mos­trar per tele­visió un cai­man a l'aguait del tor­neig. Els Jocs de Pequín i de Lon­dres van excel·lir en orga­nit­zació, però no van caure tan bé com aquests de Rio que, sense l'ordre escrit a la ban­dera bra­si­lera, sí que mar­quen un cert progrés. Si el món és un lloc cada dia més ines­ta­ble, no cal repin­tar la paret cada cop que s'embruta. Millor accep­tar cada taca tal com és.