Són uns Jocs Olímpics en què l'aigua de dues piscines es torna verda, en què la plataforma de sortida de les proves a mar obert s'esmicola, en què cau una càmera i fereix dues persones en una àrea olímpica, en què cal endarrerir una final de natació perquè l'autocar que du alguns nedadors es perd per Rio. Però aquests Jocs no són un desastre com ho van ser els d'Atlanta 96, d'un nivell també notable de greuges organitzatius. A diferència d'aquells, Rio de Janeiro s'escapa de la crítica severa, no crec que per condescendència del nord cap al sud, sinó per la bafarada d'aire fresc que d'aquests Jocs imperfectes ens arriba. I és que després d'associar cites olímpiques a grans operacions d'estètica que tapen les misèries locals per uns dies, s'agraeix contemplar per fi uns Jocs en què el reflex de la realitat que els envolta pot més que el maquillatge. Si Rio és insegura, seria estrany no tenir notícies olímpiques de tirotejos i atracaments. Si els carioques estan acostumats a conviure amb el perill, és lògic detonar explosius en recintes on es competeix. Si els residus de dotze milions de persones van a parar al mar, toca parlar d'aigües brutes s'hi faci vela o no. Si el Brasil està en crisi econòmica, és normal que hi hagi accessos fets amb tanques d'obra. Si la improvisació va amb el tarannà de Rio, s'escau que no sempre la tovallola estigui a punt. Si els voluntaris no ho tenen tot pagat, s'entén que el 30% hagi deixat la seva tasca. Si el poder adquisitiu mitjà és baix i el preu de les entrades alt, s'escau molta graderia buida. I si el camp de golf té a tocar una llacuna natural, seria artificiós no mostrar per televisió un caiman a l'aguait del torneig. Els Jocs de Pequín i de Londres van excel·lir en organització, però no van caure tan bé com aquests de Rio que, sense l'ordre escrit a la bandera brasilera, sí que marquen un cert progrés. Si el món és un lloc cada dia més inestable, no cal repintar la paret cada cop que s'embruta. Millor acceptar cada taca tal com és.