Diari de redacció

Escolto que el Camp Nou “cau a trossos” i penso, oh quina gran metàfora. Però resulta que no és una figura literària. Està passant de veritat.

Només ens faltava en aquest 2020 veure Dembélé amb el braçal de capità del Barça i xutant els penals com si fos el rei del mambo.

Molt parlar aquí de Coutinho, Dembélé, Griezmann i companyia però l’atracament del segle el va fer el Chelsea amb Hazard.

No puc evitar veure la contesa Laporta-Font com una prèvia del combat Borràs-Aragonès per a la Generalitat. Que guanyi el millor doncs.

Imagineu Márquez celebrant un títol mundial amb una estelada. Aquest cop és el que van sentir els seguidors de Newell’s. Impagable.

Els precandidats semblen farmacèutiques assegurant que la vacuna bona pel Barça és només la seva. Caldria una agència de regulació.

La principal acusació que se li farà és que és un candidat independentista. Contra ell no hi haurà batalla programàtica sinó guerra bruta.

Messi ha estat igual o més bo que Maradona i un ciutadà més exemplar però els vius no podem competir contra els immortals.

El 7 de novembre del 1982 Joan Pau II va omplir el Camp Nou. Hi vaig anar el dia abans. Maradona. Allò sí que, per aspecte i resolució, era el messies.