L'avantsala del procés
La creació de la Plataforma Pro Seleccions per part de Jaume Llauradó i la posterior campanya per recollir signatures a favor de les seleccions van marcar un abans i un després en la lluita pel reconeixement internacional
La Plataforma Pro Seleccions fa ja gairebé 20 anys (1998-2017) que reivindica el reconeixement internacional de les seleccions catalanes. L'associació, que ha esdevingut tot un lobby mediàtic i social en la política catalana, no hauria estat possible sense la mà de Jaume Llauradó, que va morir diumenge als 73 anys. L'etiqueta de visionari és prou escaient per a l'empresari barceloní, sobretot ara que no és només l'esport català qui demana el seu lloc al món sinó tot un país sencer.
La història de la plataforma va començar el 9 de novembre del 1996 en una reunió d'entitats esportives culturals i polítiques a l'Ateneu Barcelonès. L'objectiu era examinar els estatuts de les federacions internacionals per veure si les catalanes en podien ser membres legalment. La conclusió era que la porta estava oberta en molts casos. Amb tot, ningú es podia imaginar que la batalla que començaria en aquell moment tindria unes conseqüències legals, polítiques i socials de tanta transcendència. Recollir les famoses 525.000 signatures i el suport de les quatre diputacions, 36 del 41 consells comarcals i d'uns 700 ajuntaments no seria res al costat del mur que posaria el govern espanyol per evitar la internacionalització de les federacions catalanes.
El 28 de juliol del 1999 la llei de l'esport va incloure la demanda popular de seleccions i les federacions podien demanar l'ingrés a les seves respectives federacions internacionals malgrat el recurs del PP al Tribunal Constitucional. El primer objectiu tothom el tenia clar, la federació de patinatge. No hi havia gairebé cap esport més “català” que l'hoquei sobre patins. Però Espanya va deixar clar que diguessin el que diguessin les lleis internacionals i els estatuts d'entitats privades mai permetria una victòria tan sonada com la que hauria estat per Catalunya formar part de la FIRS. La plataforma va participar activament en la lluita per aquell reconeixement, però ni tan sols la seva persistència, ja amb Vinyals com a president, la de la federació catalana, la del govern o la de la UFEC servirien per tombar les pressions directes del govern espanyol als dirigents de la FIRS.
Revifada reivindicativa
L'aparició de la plataforma a finals dels anys 90 va coincidir amb altres moviments que reclamaven seleccions nacionals per a Catalunya. El Comitè Olímpic Català (COC) va viure una revifada de la mà d'Ignasi Doñate i la UFEC, presidida per David Moner, també va posar sobre la taula el reconeixement internacional de l'esport català. Ja llavors, el govern espanyol, per representació del seu secretari general de l'Esport, Santiago Fisas (PP), va insistir a negar qualsevol possibilitat en la participació d'equips “autonòmics” en competicions internacionals. En aquest sentit, va fer fortuna la frase del portaveu Miguel Ángel Rodríguez sobre les canicas i les seleccions. El mandat de Llauradó a la plataforma no va ser exempt de polèmica. Va signar un acord amb ERC per a les eleccions del 2003 en què donava públicament suport al partit que llavors liderada Josep Carod-Rovira. Això va provocar una dura reacció de CiU contra Llauradó, que en aquell moment va considerar que Esquerra Republicana de Catalunya era l'únic partit que s'estava “mullant de debò” a favor de les seleccions. Un cop es va formar el primer tripartit, ERC es va quedar amb la política d'Esports i la plataforma va tenir un paper més rellevant en col·laboració amb el secretari general Rafel Niubò. L'any 2002 Llauradó va escriure amb Jordi Finestres el llibre Seleccions esportives. Un dret de Catalunya, on es remarcava que la història era un aval inqüestionable per a la demanda d'aquest dret i es recordava que la majoria d'ajuntaments i clubs catalans s'havien expressat en el mateix sentit.
Bartomeu el lloa
El president del Barça va tenir ahir unes paraules d'agraïment per a Llauradó: “Amb la marató va fer una tasca social increïble. Avui és un dia trist per al barcelonisme perquè va ser un home sempre molt lligat al club.”