Abans de traslladar-se a la primera plana política, el futbol va ser pioner en les reivindicacions independentistes de Catalunya. Sota la presidència d’Antoni Puyol, la Federació Catalana de Futbol va posar tots els esforços perquè els jugadors catalans mesuressin les seves pròpies forces contra seleccions d’altres països, almenys, una vegada a l’any. I aquesta idea va desembocar en el partit que va disputar avui fa vint anys, el 23 de desembre del 1997, la selecció catalana contra Bulgària i que va aplegar uns 35.000 espectadors a Montjuïc. Aquest va ser l’inici de l’època més prolífica per a la selecció nacional al llarg de la seva història, amb cites anuals contra combinats mundials on s’aplegaven gairebé sempre els seus millors jugadors. Si bé Catalunya havia disputat prop de 190 partits des del 1904, la discontinuïtat en les cites (en la dècada dels vuitanta no s’havia disputat cap partit, per exemple), i la disparitat en els rivals (amistosos contra el Barça, Rússia, regions d’Espanya o seleccions d’estrangers) van fer valer la necessitat d’imaginar la quadribarrada competint contra altres països.

Des d’abans d’anunciar-se, la idea de la selecció nacional va provocar moltes mostres d’irritació, les primeres del govern espanyol. “Per fer això podríem obrir els estadis únicament perquè la gent de les mateixes ciutats o dels mateixos barris acabin jugant a les bales”, va dir l’aleshores portaveu del primer govern d’Aznar, Miguel Ángel Rodríguez. No va ser l’únic, ja que Jesús Gil va vetar la presència de Lardín i Roberto amb Catalunya tot i que l’entrenador de l’Atlético, Radomir Antic, s’havia compromès a cedir-los. Tot plegat va causar molt rebombori en la prèvia del partit, en què el seleccionador, Àngel Alonso, va dir que, en cas de victòria, dedicaria el triomf a Miguel Ángel Rodríguez i a l’Atlético. “Es veu que els esdeveniments de dissabte no van caure gaire bé, i han comès l’error d’identificar la selecció de Catalunya amb el Barça i han fet marxa enrere”, explicava, segons recollia el diari Avui, Àngel Alonso en la prèvia referint-se a les queixes de Gil y Gil a l’arbitratge de Pérez Lasa al Camp Nou dies enrere.

Amb tot, la convocatòria va ser molt accidentada, ja que la llista inicial de 25 va quedar en una de setze homes per culpa del vet de l’Atlético i de les diferents lesions. Guardiola, Geli, Vizcaíno, Cristóbal, Òscar, Ramis i Aguado eren baixa. I hi havia diversos dubtes, com ara el de Lluís Carreras, que el dia anterior havia jugat amb el Mallorca, i Gerard López, que estava a 38 de febre. Tots dos, però, van acabar jugant. “Ho recordo tot: la trucada, la convocatòria, el partit... Jo era a València i em feia molta il·lusió perquè estava de vacances a Barcelona”, rememora l’actual seleccionador català: “Però el dia anterior tenia una febrada de por. Ho vaig dir al Pichi i em va dir que no forcés però que, si volia, hi anés l’endemà. La febre no em va baixar, però jo tenia tantes ganes de jugar que vaig demanar un medicament per millorar i poder disputar alguns minuts.” Gerard recorda aquells partits amb molta estima: “Al vestidor el Pep [Guardiola] sempre portava la veu cantant. I al camp s’ajuntava la lleva de l’Òscar, el Roger, Celades... Grandíssims jugadors. A més, hi havia un ambient brutal. Eren partits molt forts des d’un punt de vista reivindicatiu i hi volíem anar tots.”

El xoc va acabar amb empat a un, sense Stòitxkov, també lesionat, a les files búlgares. Però, el postpartit també va deixar més reaccions per al record. Com quan Jordi Cruyff va admetre que, si hagués pogut triar, hauria escollit “no Holanda, sinó la selecció catalana”. “Sabem fer alguna cosa més que jugar a bales”, va insistir Àngel Alonso.