El primer és, quan el partit està confirmat, fer una llista de tots els catalans que, arreu del món, estan en les primeres divisions. I aquí ja surten uns 60 o 70 noms i és la base sobre la qual començo a treballar. Després sí que cal mirar algunes opcions perquè potser, com és el cas, només hi ha tres porters i miro quines alternatives hi ha a la segona divisió o en altres lligues. D’aquesta primera llista fins a la setmana abans, han passat mil coses. Ha estat una bogeria.

No dono el sí a la federació perquè faci la petició formal fins que no tinc el sí del jugador i del club. Si jo l’envio sense que en el club ningú en tingui constància, no és seriós. No puc fer com Espanya i fer una convocatòria sense preguntar. Primer he de saber si el jugador vol venir, i si vol, aleshores parlo amb el club. Si no, vaig a una altra opció perquè hem de recordar que ningú té l’obligació de venir. Ha de ser més el jugador que convenci el club i que el club pensi a tenir el jugador content. És l’única arma que tenim. Estem indefensos per fer una convocatòria amb els millors.

Entenc les posicions i les raons dels clubs. Hi ha hagut jugadors que han quedat tocats després que els clubs diguessin que no els deixaven jugar. Quan ho teníem tot lligat, després de les llistes de les seleccions espanyoles [absoluta i sub-21] i de la llista del Senegal, que inclou Keita Baldé, ja l’articulo. Però 24 hores abans de donar oficialment la llista, tot salta pels aires. Ho entenc però m’hauria agradat una mica de respecte perquè hi ha molta feina al darrere.

El país ha fet una passa endavant des de fa uns anys. Hi ha molts actes de reivindicació i moltes ocasions per ensenyar les estelades i per expressar-se lliurement i pacíficament com fem nosaltres. Fa vint anys, quan jo hi anava, en canvi, era dels pocs actes que hi havia. Però els jugadors, en canvi, no tenen partits d’aquests. Els cracs aniran amb Espanya però n’hi ha d’altres que potser no seran mai internacionals. I n’hi ha que juguen a Espanya i se senten espanyols però també se senten catalans i volen defensar la samarreta de la selecció. És un partit molt important per a ells, fins i tot més del que m’esperava. Jo tenia dubtes sobre això amb alguns jugadors i he comprovat tot el contrari. He rebut missatges de diversos jugadors que em demanaven que els cridés. I són titulars a primera o aviat els veurem en equips grans. El nostre gran potencial, sens dubte, és el jugador.

Per fer una selecció al màxim de potent, el Nadal és més agraït. Pel moment que és ara en la temporada i per les seleccions estic molt condicionat. Ara bé, contra Veneçuela competirem igual perquè els que venen en tenen unes ganes boges. Per a la federació i per a tots, és un gran avenç aconseguir una data FIFA. Si aconseguíssim ajuntar les dues coses, seria ideal.

Estic molt content. Amb la primera llista que comentava, de 60 noms, ja em sentia un privilegiat de poder triar entre tots ells. La que presentem és molt bona i ha estat aquesta per circumstàncies, però si en penses una amb les absències, també és boníssima. Pau López Casilla, Palencia, Gómez, David López, Marc Roca, Aaron, Cesc, Adama, Soriano, Keita Baldé, Jordi Alba, Víctor Ruiz, Sergi Roberto, Aleñá... És que és una bogeria. I si pensem en una altra de jugadors joves que ara surten, també amb els del filial del Girona, el Barça o l’Espanyol, surten cinc o sis jugadors d’un gran nivell.

Plena de possibilitats de classificar-nos per a un mundial o una Eurocopa. En un top 20 mundial.

En l’últim partit a Montilivi, estava en plena ebullició perquè anàvem molt bé amb el Barça B i el meu cap estava amb l’equip. Però des que em van fer fora del Barça fins ara, ho he trobat molt a faltar.

És possible crear bon rotllo, que els jugadors s’ho passin bé i que es creï un ambient per anar a guanyar el partit. És molt difícil donar un segell tàctic en un dia perquè són jugadors de primer nivell, a qui sobra tàctica i qualitat. Has de donar quatre instruccions i que coneguin el rival. Ara, la mentalitat ofensiva, de tenir la pilota i la pressió alta, és innegociable.

La meva generació, des de jugadors ho tenim perquè vam créixer amb Cruyff i en la nostra formació com a tècnics hem viscut l’època del Pep. I jo particularment he viscut a prop de l’Ernesto [Valverde], del qual he agafat moltíssima riquesa tàctica.

Me n’alegro molt perquè estan a prop de la promoció d’ascens i els van molt bé les coses. El nivell del futbol català millora dia a dia. Fixa’t en el Girona C, que és líder; el Peralada, que lluita a la segona B, o com juga l’Espanyol.

No fallarà. Em fa il·lusió. El Girona és un equip al qual tinc molta estima, hi he jugat i allà em vaig retirar. Ha fet un creixement brutal i està en un gran moment de gestió.

Tinc moltes ganes d’entrenar. He tingut propostes, algunes no es van donar i altres les vaig refusar.

N’he tingut de lligues exòtiques però eren més aviat contractes fàcils i importants i ara estic en una altra fase com a tècnic. Quan el mercat del futbol espanyol es va moure, vaig tenir opcions. L’Extremadura hi va estar interessat però no es va donar. M’agradaria un projecte maco, sigui primer equip o filial. Sé que a primera divisió és difícil, però a segona o amb algun filial que vulgui repetir el que vam aconseguir al Barça B.

Per a mi ho va ser i crec que per a la plantilla també. Anàvem a mort, crec que creien en mi i en la meva idea. Però era molt difícil perquè la segona A, amb els arbitratges, la nostra joventut, els rivals... Em van fer fora quan estàvem a un punt de la salvació, anàvem a Almeria a un partit clau. La decisió me la vaig haver de menjar i respectar com ara amb el que ha passat amb el Valladolid, el Rayo i l’Osca [riu]. Però em va fer mal perquè crec que, després de pujar, mereixia acabar la temporada i intentar lluitar per la salvació. Finalment, tampoc ho van acabar aconseguint.