LA CONTRACRÒNICA
JAVI CHICA
No hi ha causes perdudes amb romàntics a bord
Feia tretze anys que la selecció no trepitjava Montjuïc. Estem parlant de molt temps, però de no gaires partits fora de la Muntanya Màgica. Com el 1997, és impossible empatxar-se de Catalunya perquè les convocatòries són les que són, i el reglament és el que és. De fet, un també s'adona que es fa gran per aquestes cites, marcades amb matemàtica precisió al calendari nadalenc, com si fossin aniversaris tardans. La selecció, per dir-ho d'alguna manera, fa molts anys que bufa les espelmes, però no ha arribat a la majoria d'edat ni li deixen agafar sola el cotxe.
El d'ahir potser no era l'ambient dels grans partits de Catalunya al Camp Nou, o el de l'exòtic (per inusual) duel contra el País Basc a San Mamés. En aquelles cites sí que se't posava la gallina de piel (el cant d'Els segadors a Bilbao és un dels tracks de la meva banda sonora professional) i sorties de l'estadi demanant més emoció, més partits, més estelades... més Catalunya, en definitiva. Ara les sensacions s'han refredat un pèl, com Montjuïc mateix, on per aquestes dates sempre es troba a faltar un bon radiador prop teu. Ben a prop teu.
Però el partit no es va jugar en petit comitè ni va ser una festa de quatre gats com molts preveien. O volien. L'estadi, que feia temps que no olorava futbol, va presentar un aspecte ben digne, amb una presència especial a la llotja, la del nou president del país. Tothom sap que Artur Mas té molta feina per fer, però no estaria malament que algú del seu govern donés un cop d'ull a l'atzucac en què es troben atrapades les seleccions catalanes...
La gent s'ho va passar molt bé des del primer minut i va demostrar que encara té cops amagats a l'hora d'animar. I això que només s'apleguen un cop l'any... Oleguer, que al desembre passat tampoc va jugar per lesió contra l'Argentina, va estar present en els càntics (ha passat d'ídol present a símbol latent), i el sector hondureny del camp, amb més de mil representats, tampoc va deixar d'animar la bicolor. Corominas, en el minut 26, va ser l'encarregat d'encendre la metxa, el penúltim servei abans de la seva probable marxa al futbol grec. La descàrrega d'adrenalina ja era un fet, i es tornaria a repetir en la segona meitat.
Les velles reivindicacions sempre xoquen, però, amb els mateixos obstacles. El mur de Berlín del nostre futbol no ha perdut ni una pedra i no fa cara d'enderrocar-se a curt o mitjà termini. Per això cal subratllar el valor dels valents que ahir van veure el partit en directe, o els que van esperar-se fins a última hora a les portes de l'hotel Plaza per saludar els jugadors catalans abans d'enfilar la pujada a la Muntanya Màgica. Són alguna cosa més que seguidors, són romàntics d'una causa, i les causes només desapareixen quan mor el darrer romàntic. Ahir n'hi havia 28.150 al camp.
De moment, però, Ángel María Villar i la seva federació espanyola no s'incomoden, i poc o gens cas fan d'aquella famosa frase d'El Padrí: «Intenta pensar com pensen els altres, i veuràs com tot és possible.» A Madrid sembla que no pensen gaire en els altres, i menys en els catalans.
Hondures agafa avui l'avió de tornada cap al seu país, on, per cert, ha rebut crítiques per creuar l'Atlàntic i jugar un sol amistós. Nosaltres, en canvi, ens quedem aquí, amb la nostra passatgera felicitat futbolística, donant les gràcies a no se sap ben bé qui per vestir-nos un cop l'any de curt entre torró i torró, i amb el mateix interrogant de sempre quan els llums, siguin els de Montjuïc o els del Camp Nou, s'apaguen: «I ara què fem, xavals?»