Seleccions catalanes
Futbol
Més talent, menys passió
La impossibilitat ni que sigui d'entreveure l'oficialitat ha destrempat l'afició just quan la selecció té més bons jugadors
L'efecte Cruyff no ha estat suficient per revifar el seguiment i la força reivindicativa com en els Catalunya-Brasil del 2002 i el 2004
El 1903 es va crear la Federació Catalana de Futbol, la llavor necessària perquè l'any següent la selecció disputés el seu primer partit, contra l'Espanyol, que es va imposar per 4 a 1. El desembre del 2010, Catalunya guanyava 4 a 0 contra Hondures en el seu partit número 143, segons l'històric que publicava El 9 Esportiu ara fa un any, si bé les xifres sobre el còmput total de partits ballen. Una incertesa que esdevé un símptoma clar de la manca d'oficialitat, dels anys de foscor de la Guerra Civil i del franquisme, i fins i tot de la contradictòria davallada actual. I és que tot just ara, quan el futbol català té més talent, quan els dos equips de referència triomfen –cadascú en la seva mesura– amb les respectives fornades del planter; quan Puyol, Piqué, Sergio Busquets i Xavi són una referència mundial, és ara que la resignació als partits de costellada de Nadal ha fet desinflar una passió que va tenir el punt més àlgid amb els Catalunya-Brasil del 2002 i el 2004, amb l'estèril reconeixement provisional a la selecció d'hoquei sobre patins entremig. Amb prop de 100.000 persones al Camp Nou (2002), eren dies en què els defensors de l'oficialitat de les seleccions catalanes tenien l'esperança de provocar un punt d'inflexió en l'immobilisme del Consell Superior d'Esports, que, juntament amb la federació espanyola, ni tan sols va accedir el 2007 a ampliar el calendari de partits amistosos de Catalunya.
El futbol és l'esport rei i, en aquest sentit, l'objectiu majúscul de l'independentisme esportiu. Però ni l'intent de Jordi Casals de donar a la selecció més ressò internacional amb la contractació del mític Johan Cruyff, actual seleccionador nacional, no ha servit per mantenir la fal·lera del canvi de segle. Els primers temps més o menys daurats, però, daten dels anys 20, amb la disputa de molts campionats estatals i de moltes gires europees, segons recorda l'escriptor Antoni Closa. També hi té lloc un fet històric: un enfrontament Catalunya-Espanya, tot i que tres jugadors catalans, Ricard Zamora, Vicenç Piera i Josep Samitier, defensen els colors del combinat espanyol, que s'acaba imposant per un contundent 7 a 0.
Després, la proclamació de la Segona República fa que la federació espanyola concedeixi a la catalana autonomia per organitzar els propis campionats, una autonomia que queda aigualida quan el mateix ens estatal fa un pla per unificar les competicions i eliminar els campionats regionals. Amb tot, l'any 1934 la selecció catalana juga dues vegades contra el Brasil, amb triomf al camp de les Corts de Barcelona
(2-1) i plantant cara a Girona (2-2).
Durant el franquisme, les circumstàncies del règim obliguen a rebatejar la selecció nacional com a “selecció de Barcelona”, per poder-se enfrontar a equips internacionals. En canvi, dels anys 40 i 50, destaquen dos autèntics esdeveniments en època de prohibicions. D'una banda, una selecció mixta integrada per jugadors de Catalunya i el País Valencià s'enfronta el 1948 als argentins del San Lorenzo de Almagro. I també es produeix un partidàs dels catalans contra el Bolonya (6-2), el 1955 davant de 50.000 persones i amb Di Stefano i Kubala formant part de l'equip català.
Amb la mort de Franco, la previsió que començarà una etapa més reeixida no es compleix ni de bon tros. De fet, després d'un Catalunya-Rússia que es juga el 9 de juny de 1976, es produeix un buit de partits internacionals que dura més de 20 anys, fins a l'històric Catalunya-Bulgària (1-1) de 1997, amb el catalanista Stòitxkov com a davanter búlgar. Ja és l'època d'Àngel Pitxi Alonso com a seleccionador, que s'allarga 10 anys (1995-2005) i que suposa l'eclosió de la identitat futbolística catalana en democràcia, un cop superats els conflictes amb els clubs per poder disposar per un dia dels millors jugadors. Però l'adéu mateix de Pitxi ja va ser un exercici de resignació col·lectiva: “Ho vaig deixar perquè no vaig veure que es pogués anar més endavant”, conclou l'exdavanter de Benicarló.
Tornar a competir fora del país
“Després de cinc o sis anys, ha quedat demostrat que l'autonomia o la independència com a país no es pot aconseguir a través del futbol”, es resigna l'actual president de la federació catalana, Andreu Subies, que recorda també que un altre dels obstacles amb què topa la selecció és l'atapeïment de partits que hi ha al calendari. “L'evolució del futbol en aquest sentit ens ha deixat sense dates”, lamenta. Ni Pere Gratacòs, seleccionador entre el 2005 i el 2009, ni Cruyff han tornat a veure l'estadi ple, ni amb rivals amb pedigrí com l'Argentina. De fet, la tornada a Montjuïc en l'últim partit, contra Hondures, ja responia a l'assistència que s'esperava per al partit: poc més de 30.000 espectadors. De tota manera, Subies té ara l'objectiu de tornar a disputar un partit fora del país. Tret del País Basc-Catalunya del 2007, tots els partits de la selecció des del 1975 els ha jugat com a local. “Ho negociarem amb qui faci falta per buscar una data”, anuncia.
Una potència en desús
Catalunya té actualment, molt probablement, el seu màxim potencial com a selecció nacional de futbol. Només cal esmentar Valdés, Piqué, Capdevila, Puyol, Xavi i Busquets, tots campions d'Europa o del món amb el combinat estatal. Però justament en la seva grandesa virtual rau la gran frustració dels aficionats catalans, als quals els agradaria poder animar la seva selecció en un campionat oficial. Només el fet de pensar que un equip català podria plantar cara avui a gairebé totes les potències mundials i haver d'acceptar a continuació que això no és viable permet entendre la davallada de públic en els partits amistosos de la selecció en els últims anys. Jugar un partit de costellada a l'any ni tan sols mitiga aquesta resignació, i per fer un pas endavant cal una conjunció de voluntats, també polítiques, que no s'entreveuen enlloc.