Handbol
Potencial indubtable, reconeixement improbable
Les seleccions catalanes continuen en l'horitzó, però la difícil realitat obliga a centrar-se en la promoció d'un esport en què Catalunya seria competitiva en qualsevol cita
Barcelona i Granollers seran el centre neuràlgic del mundial del 2013, un premi a la feina feta i al gran bressol de l'handbol, com mostren les llicències i el volum competitiu
En els anys quaranta, la federació catalana, aprofitant que Espanya no tenia gaires federacions esportives d'handbol, ja tenia la seva selecció sènior. Però el 1956, un decret del govern franquista va convertir totes les federacions d'handbol en provincials, i va suposar la desaparició de la selecció catalana, que no va tornar fins a la dècada dels vuitanta, coincidint amb la constitució, el 1982, de la federació catalana. Des d'aleshores, els partits s'han succeït, i el projecte no s'ha abandonat mai. “El reconeixement és un procés llarg, ara estem en un impasse, tot i que des de diversos fronts estem oberts a qualsevol participació i activitats envers el reconeixement”, admet Ferran Giménez, adjunt a la presidència de la federació catalana. “Només s'ha de mirar els jugadors catalans que hi ha a la selecció, i els que hi ha hagut. Quan es va guanyar el mundial, el 2005, la majoria eren catalans i els que no, formats aquí o amb molts anys jugant aquí. Amb això està tot dit”, afegeix, convincent i convençut d'un potencial innegable que permetria a Catalunya jugar les grans competicions internacionals, i aspirar a medalles. Aquesta condició de fortalesa, precisament, és el que encareix un hipotètic reconeixement que, avui, sembla molt lluny. “Ara ens hem de conformar amb els autonòmics i tots els seus bons resultats, i el treball amb la selecció femenina”, assegura Giménez.
La masculina, com que depèn dels clubs i d'un calendari sobrecarregat, és més complicada d'organitzar. De fet, no juga des del juny del 2009, quan va derrotar Egipte (34-29). La femenina, en canvi, va jugar a principi de mes a Amposta, i va doblegar Xile (30-26), però aquest any ja ha disputat tres partits més. L'any passat en va jugar set. La copa de les Nacions (que es juga des del 2007 amb Euskadi i Galícia) i la facilitat d'organitzar més concentracions permeten una presència més constant. En les categories inferiors, en canvi, els campionats territorials han normalitzat des de fa molts anys la participació de les seleccions autonòmiques, en què Catalunya, gairebé en totes les categories, és una de les favorites. Vigent campiona infantil (conquerint quatre dels últims sis campionats) i juvenil masculina (cinc dels últims set), els títols subratllen el paper de potència. En cadet, sense anar gaire lluny, Catalunya ha vençut, en categoria masculina, sis dels últims dotze, i la femenina va ser campiona el 2010. Un botí excel·lent que prova la tradició de l'handbol al nostre país, i el treball que sovint queda a l'ombra de formació i de promoció. Una tasca que la mateixa federació ha intensificat en els últims anys, amb l'ajuda inestimable dels clubs. “És una tasca mai prou reconeguda”, remarca Giménez sobre l'esforç dels clubs que escenifica el destí mateix de l'handbol: “Ens hem acostumat a lluitar amb el futbol i el bàsquet, i ara també amb la crisi.”
Malgrat els problemes lògics de pressupost, des del 2006 la federació ha insistit en el treball a llarg termini i l'ha intensificat: “L'aposta ferma per la promoció, intentant portar l'handbol on no n'hi havia, i allà on hi havia handbol recuperar les llavors i les arrels.” “Ara estem recollint els fruits”, segella el directiu, satisfet amb els números que parlen d'un increment del nombre de llicències en els darrers anys. “Un percentatge considerable”, puntualitza, i que situa en més de 4.500 llicències federatives. Les dades que certifiquen aquesta evolució estan en la base, en què els números s'han disparat. Des de la temporada 2004/05 fins a l'última, la categoria de benjamins ha crescut un 1.073,39%; la d'alevins, un 564,62%, i la infantil, un 142,40%. Són xifres que evidencien una projecció meteòrica indubtable, i que suposen, en un cap de setmana habitual de competició, entre 400 i 500 partits. Un volum competitiu molt per sobre del de qualsevol altra federació territorial, i que suposo pràcticament la suma de totes les altres. “Som el bressol de l'handbol a Espanya, i això ho demostra”, diu Giménez. La tradició al Vallès, a Barcelona capital (amb escoles com ara el SAFA d'Horta, La Salle Bonanova i el Joan Bosco), a Girona (especialment a Sarrià de Ter i Bordils), i a Amposta i Lleida, sobretot en handbol femení, han estat i continuen sent centres neuràlgics de l'handbol català. “Gràcies als clubs, des de la federació hem pogut impulsar un programa de promoció al qual ja hem dedicat cinc anys intensos de feina”, afegeix l'adjunt a la presidència d'una federació satisfeta que no s'oblida de les seleccions catalanes, però que se centra en l'ambició de canalitzar a l'elit tota aquesta base. “En l'handbol femení hem fet un salt qualitatiu i quantitatiu, però falta consolidar un equip en la màxima categoria per donar possibilitats al talent que tenim; i en el masculí ens falta una peça: tenir un tercer equip que pogués permetre foguejar i donar sortida als joves que surten”, relata.
Joves que ja són un present i que són el futur. Un futur sembla que assegurat i, qui sap, si la base d'una Catalunya amb selecció nacional pròpia que lluiti per ser campiona del món. El potencial, l'essència dels èxits, és des de fa temps ja una realitat irrefutable. Només falta el reconeixement. Un pas, però, lent i llunyà.
Maniobres pel reconeixement
La federació catalana va estar a un pas de demanar fa uns anys el reconeixement internacional. Tot va començar el maig del 2004, quan la Federació Europea d'Handbol (EHF) va acceptar Escòcia com a 47è membre de la federació, tot i l'existència en el mateix organisme de la Gran Bretanya, fet que creava una situació similar a la problemàtica que sempre genera la dualitat Espanya-Catalunya. En aquella assemblea tots els assistents hi van votar a favor, inclòs el representant espanyol. S'obria, doncs, una porta al reconeixement de la federació, que llavors presidia Jaume Conejero. En les eleccions a la federació catalana del 2005, un dels candidats, Josep Salvadó, tenia previst convocar un referèndum entre els clubs catalans per demanar el reconeixement internacional. Finalment, el vencedor va ser Tomàs Moral.