Abans del 1993, la selecció de futbol era tota una quimera per a moltes generacions de catalans. Alguns l'havien fantasiejat talment com un joc infantil. Es tractava de buscar tots els jugadors catalans en actiu i dissenyar un onze competitiu. Potser no hi havia el ventall qualitatiu actual, però sempre composaven un equip amb garanties i si no hi havia prou futbolistes esfondraven els límits del Principat i llavors, amb la potencialitat completa dels Països Catalans, les possibilitats i la qualitat augmentava. Posats a imaginar... D'altres, escèptics acomplexats, no veien amb gaire entusiasme l'opció que Catalunya pogués competir oficialment, més per una qüestió de por al ridícul que no pas per pensar il·lusament que Espanya faria l'impossible per evitar-ne la presència.

El 24 d'abril del 1993 la juguesca infantil es va fer realitat. Catalunya, dirigida per Carles Reixach, va tornar a aparèixer en escena –no ho feia des del 1976– per enfrontar-se amb una selecció d'estrangers de la lliga espanyola en motiu de l'homenatge a Laszi Kubala a Montjuïc (4-4). Dos anys després, la selecció va saltar un altre cop a un terreny de joc. Aquest cop per jugar contra el Barça al Nou Estadi de Tarragona en un amistós que es va adjudicar (5-2) gràcies als gols de Carlos (2), Jordi Cruyff i Lima i que va suposar el debut d'Àngel Alonso a la banqueta catalana. Les dues cites van servir perquè molta gent sabés que la samarreta catalana d'aleshores, com la d'ara, era blanca amb la senyera en una franja vertical a la part dreta, i per començar a fer bullir l'olla.

Encara que inicialment havia fet la impressió que la missió de Catalunya era la de convertir-se en un simple espàrring, semblant als clàssics rivals dels Harlem Globetrotters, a poc a poc la via reivindicativa es va apoderar de la selecció. El context també ho afavoria. Pocs anys abans, coincidint amb els Jocs Olímpics de Barcelona, el Comitè Olímpic Català (COC) havia impulsat campanyes a favor de la participació de Catalunya i dels esportistes catalans en competicions internacionals. La societat catalana havia intentat normalitzar-se en molts àmbits, amb més o menys èxit, i ara tocava a l'esport català provar-ho. I el futbol, l'esport de masses per excel·lència, s'havia de convertir en la punta de llança de la lluita pel reconeixement.

A partir del 1997, la cursa cap a l'oficialitat es va intensificar. Catalunya va deixar el paper de secundària i va disputar un partit internacional contra Bulgària (1-1) que va reunir més de 30.000 espectadors a Montjuïc. Partits com aquests permetien projectar la selecció al món. Un any després, Pitxi Alonso va donar una nova convocatòria per enfrontar-se, aquesta vegada, amb Nigèria (5-0) i la societat va respondre registrant un rècord d'assistència a l'estadi Olímpic (53.630). “La veritat és que ha estat una sorpresa la resposta de l'afició. Hem viscut un fet insòlit. La gent està sensibilitzada i això és una mostra de l'interès que desperta la nostra selecció”, va declarar el seleccionador al final del partit. La Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes va aprofitar la jornada per recollir signatures de suport a la iniciativa de canviar la llei de l'esport. El rival següent, Iugoslàvia, també va caure rendit als peus catalans per la mínima després d'un gol d'Òscar Garcia. El triomf, com els primers anys, van servir per reafirmar la potència de Catalunya i el suport dels catalans a la iniciativa. Però també per comprovar que Espanya no faria ni una concessió, més aviat al contrari. Diversos polítics espanyols es van afanyar a frenar l'eufòria catalana i la instauració de partits internacionals de diverses comunitats autònomes intentaven reduir l'impacte mediàtic dels compromisos catalans o bascos, que també s'havien embrancat en la mateixa lluita.