Tunísia no ha vingut de vacances a Barcelona. Al contrari. L'estadi olímpic acollirà la penúltima prova del conjunt que dirigeix Sami Trabelsi abans de la gran cita del futbol africà, que acollirà el Gabon i Guinea Equatorial a partir del 21 de gener. Un torneig que ja s'ha cobrat víctimes de renom com el Camerun, Sud-àfrica o sobretot Egipte. Els faraons han vist com s'esgotava una generació que ha dominat el futbol del continent amb elegància en l'última dècada, amb un estil associatiu i harmònic que s'ha desmarcat amb èxit de l'exuberància dels equips de l'Àfrica negra.

Tunísia té força paral·lelismes futbolístics amb Egipte. Tots dos disposen de competicions de lliga potents, de les millors del continent, amb clubs de gran massa social com l'Éspérance de Tunis o l'Étoile du Sahel i fer el salt a Europa no sempre és una urgència per als seus futbolistes. Una factor que resta visibilitat mediàtica al món occidental, però que ajuda a cohesionar un grup. Egipte ha estat campiona de les últimes tres copes d'Àfrica gràcies a llegendes com ara Hessam El-Hadary, Ahmed Hassan o Mohamed Aboutrika, però per sobre de tot perquè sempre va tenir més sentit col·lectiu que la resta. Un mirall en què es mira ara Tunísia, un combinat ben endreçat i amb bons fonaments ofensius, que potser no es caracteritza tant per tenir grans possessions de pilota, però sí per trenar accions de mèrit a tres quarts de camp. Khaled Korbi, migcampista de l'Espérance, posa força coherència en l'origen de la jugada i, a l'ultim terç de camp, Trabelsi aposta per futbolistes de bon paladar com ara Lamjed Chehoudi, Oussama Darragi, Youssef Msakni o Saber Khelifa, tots ben dotats tècnicament i amb bona tendència a associar-se.