“Quan juga Catalunya mana el cor.” Paraula de Johan. Ho va deixar anar dimecres en una entrevista concedida a aquest diari i se'n va directe cap a l'hemeroteca personal de frases cèlebres de l'holandès. De raó, no n'hi falta. Els 36.545 cors que van bategar amb força a l'Estadi Olímpic Lluís Companys en el Catalunya-Tunísia d'ahir ho corroboren. Cors, tots ells, enamorats d'un país, d'una cultura, d'una llengua, d'una manera de fer..., i que un altre cop, per enèsima vegada al llarg d'aquests 107 anys d'ençà del primer partit de la selecció, van tornar a demostrar que la flama continua viva, malgrat els intents d'uns pocs de voler-la apaivagar.

Fa dinou anys, en aquest mateix escenari, un sol home, armat únicament amb un arc i una fletxa, va encendre una flama històrica, símbol d'orgull de tot un poble. Aquell dia, d'alguna manera, Catalunya va mostrar-se al món. Ahir el partit de la selecció poc o res tenia a veure amb Els Jocs Olímpics del 92, però aquella flama, la flama del poble català, va quedar clar ahir que continua ben viva al cor d'una societat que vol seguir creixent com a nació, tot i les traves i els pals a les rodes que ha trobat fins ara en el camí i que de ben segur se'n seguirà trobant en el futur.

L'oficialitat de la selecció, el gran somni de molts, seria un petit pas més cap a la llibertat. I tot i que per ara ens hem de seguir conformant amb partits amistosos un cop l'any, i fora de dates FIFA, no podem permetre'ns el luxe de rendir-nos. Cert que sembla haver-se perdut embranzida en els darrers anys, per què negar-ho, i que potser actualment ens trobem en un atzucac, però ahir aquest atzucac estava il·luminat per la flama dels 36.545 valents que no van fallar a la cita i van anar a Montjuïc i per la de totes aquelles persones que treballen durant l'any per fer possible aquest partit. I mentre no s'apagui la flama hi ha vida.

De moment, cal anotar una altra victòria a Catalunya. Ahir es va empatar zero a zero contra Tunísia, cert. Però es va guanyar. Perquè cada partit de la selecció és una petita victòria. I ja en van 132, des d'aquell primer Espanyol-Catalunya del 29 de maig de 1904 (4-1).

Ahir van faltar els gols. Bé, els gols i la presència, per exemple, dels presidents dels dos clubs més importants de Catalunya. L'absència de Rosell i Condal, tot i ser justificada no es pot ometre. A la llotja, evidentment sí que hi era Andreu Subies en el seu primer partit com a president de la federació catalana, acompanyat entre altres autoritats del president de la Generalitat, un Artur Mas que no es va cansar de recordar una vegada i una altra en la prèvia que assistiria a l'estadi tot i estar refredat. Gràcies. I beneïts gelocatils –i això que no m'agrada fer publicitat–. Més encertat va estar Artur Mas en la mitja part del partit, en declaracions a Rac 1: “Espanya ens ho seguirà posant difícil, però el poble català ha de seguir lluitant. Cal que la flama quedi encesa.” Aquesta sí que és l'actitud, president.

Sense gols a celebrar, la banda sonora del partit la van posar els més incondicionals amb un crit unànime: “In-inde-independència!” Els Segadors i algunes notes de La presó del rei de França just abans de l'inici del partit van tornar a ser els dos temes emotius d'una nit on va tornar a guanyar el catalanisme, tot i que a més d'un això li faci venir mal de panxa. Llarga vida a la selecció.