Roger Grimau
El seny és natural
L'escorta de Sants té un trajecte vital de reconegut catalanisme, un compromís fruit d'un sentiment inqüestionable
Sentir-se català o sentir-se molt català. Hi ha coses en la vida que no admeten distincions. A casa de Roger Grimau la qüestió del fet català mai no ha estat sobre la taula perquè les coses que succeeixen de manera natural ni es discuteixen ni es reivindiquen. Se senten i es viuen. I com tot allò que té a veure amb el sentiment, no hi ha cap necessitat de qüestionar-les.
Al barri de Sants, a l'Hospitalet, a Badalona, a Lleida, a Barcelona o, ara, a Bilbao, Roger Grimau ha estat sempre jugador de bàsquet. És jugador de bàsquet i no per això ho proclama cada dia. Tampoc el fet de ser i sentir-se català. Un sentiment sense data de partida en la memòria del protagonista, que sempre ha tingut l'11 de setembre o el 23 d'abril com a dates assenyalades en el seu trajecte vital. Com a català de soca-rel, viu els dies que perfilen la geografia del país amb l'orgull i l'emoció pròpies del sentiment de qui se'n sent part.
Catalunya des del País Basc
La identificació del país amb el seu club més internacional, el Barça, és sobradament coneguda i la causa que els pronunciaments contra Catalunya es vehiculin, lluny d'aquí, a través del club. “Però jo m'he sentit igual de català en tots els equips on he jugat”, recorda avui Grimau. L'excapità del Barça, que compleix la seva segona temporada en el Bilbao Basket, té el seu perfil a Twitter. Està en contacte amb els seus amics i transmet els seus sentiments als aficionats del seu club. I sota l'@Rogergrimau s'hi llegeix Tornarem a sofrir, tornarem a vèncer!. El president Companys en l'imaginari d'un català, plenament vigent, plenament modern.
Al País Basc no hi ha indiferència cap als esdeveniments recents del país. Però la seva atenció no és major que en d'altres llocs de l'Estat espanyol. La darrera Diada, l'esdevenir de la vida política, les últimes eleccions o el pacte de govern entre CiU i ERC amb el referèndum en l'horitzó. Realitats més que significatives en la vida d'un català. La reivindicació apareix aquí en Grimau, català i demòcrata.
“Al marge del que pensi jo o qualsevol altra persona, el fet de poder preguntar i poder respondre sí o no em sembla la cosa més normal del món. No entenc que hi hagi un problema en el fet de preguntar. Hauria de ser el més natural del món. Després ja es veurà si estem preparats per al sí o per al no.” L'encaix d'un país en un Estat que té por de preguntar i on la fe en veure una Catalunya independent desperta tantes esperances com interrogants. “És difícil. El camí és complicat. El més important ara és que puguem preguntar-ho. A segons qui li ho exposis et dirà que preguntar-ho no és legal. Però ho hem de poder fer: amb seny i tranquil·litat, sense violències físiques ni verbals. Com és el caràcter català. I així mateix, acceptar-ne la resposta.”
“Al final hem donat un bon cop de falç!”
El 2009, després de cinc anys sense que el Barça guanyés cap títol de lliga, Roger Grimau va alçar el trofeu de campió i va dirigir-se als aficionats: “Ciutadans de Catalunya, ja la tenim aquí! Al final hem donat un bon cop de falç! Visca el Barça i visca Catalunya!” La referència a l'himne nacional en el seu cas va ser una expressió natural de joia. “Jugant en el Barça sents més el fet de ser català. No perquè t'hi sentis més, sinó perquè l'associació Barça-Catalunya hi és des de fa molts anys.”