Seleccions

ENRIC MASIP

EXJUGADOR I EXSECRETARI TÈCNIC DEL FC BARCELONA D'HANDBOL

“L'esport és política, com tot”

L'exjugador, que va ser capità de la selecció espanyola, confirma que el seu vot serà afirmatiu en la consulta del 9-N

Diu que molts esportistes no es pronuncien per interessos econòmics

Durant tres anys vaig deixar la selecció espanyola perquè la meva prioritat era el Barça, que era qui em pagava
Tinc molt clar que el 9 de novembre hem de votar, i evidentment el meu vot serà a favor de la independència
Entenc que els esportistes no es pronunciïn sobre el procés perquè s'hi juguen beques i patrocinis
Espanya posarà totes les traves del món perquè la nostra selecció pugui ser reconeguda

Amb la consulta del 9-N com a punt de referència, Enric Masip inaugura aquesta sèrie d'entrevistes amb representants de l'esport català que es mullen per la consulta i la independència. Les entrevistes sorgeixen d'una col·laboració conjunta entre L'Esportiu, la Plataforma Pro Seleccions i el lloc web esportperlaindepencia.cat. Masip, tota una llegenda del Barça d'handbol i de l'esport català, exposa com ha anat madurant la seva opinió cap a les tesis independentistes. També recorda com va ser un dels pocs esportistes catalans que van renunciar –ell, durant tres anys– a la selecció espanyola. Considera que sense la independència serà pràcticament impossible que la selecció d'handbol pugui competir en campionats oficials.

Si tot va bé, el 9 de novembre hi haurà una consulta per saber si el poble de Catalunya vol la independència. Té clara la seva posició?
Sí, tinc molt clar que hem de poder votar, i evidentment el vot seria afirmatiu. Els avantatges que tindrem sent un país independent seran molt més positius que les càrregues que estem patint des de fa anys. A nosaltres ens tornen una part molt desproporcionada, molt petita, de tots els diners que surten dels impostos i de tot el que els catalans fem.
El sentiment independentista, l'ha tingut sempre o és més recent?
La veritat és que s'ha anat accentuant. Fa vint o trenta anys veníem d'on veníem i trobàvem que el canvi era prou positiu per donar normalitat a coses que els nostres avis i els nostres pares no podien fer, com ara parlar català. En els últims anys, potser per aquest maltractament que hem anat rebent, la consciència que ha de canviar alguna cosa s'ha anat accentuant. I al final arribes a una conclusió: no vull formar part d'un estat que em tracta d'aquesta manera.
Costa que els esportistes d'elit opinin sobre la independència. Per què?
Per interessos econòmics. Entenc que hi ha esportistes que depenen d'una beca o d'un patrocini d'una empresa d'àmbit estatal, i això pot posar en dubte la seva continuïtat dins del món de l'esport perquè si no hi ha aquests diners, no poden seguir entrenant-se i competint. En aquests casos ho entenc perfectament. Ara, en casos en què el personatge no depèn dels diners de la selecció sinó del seu club, crec que hi ha molta ambigüitat. Hi ha esportistes que es manifesten poc perquè políticament és més correcte jugar el paper de “sóc català però no diré res que m'impedeixi anar amb la selecció”.
Creu que hi ha excompanys seus o jugadors actuals que voldrien mullar-se?
Quan estava en actiu, durant un temps vaig ser el capità de la selecció espanyola. Durant aquesta etapa, recordo una entrevista a la revista Interviú amb un centenar d'esportistes catalans. Ens preguntaven que si haguéssim d'escollir entre selecció catalana o espanyola, ja no parlaven d'independència, quina escolliríem. Només quatre esportistes vam dir la catalana. Dels altres, algun va dir l'espanyola i alguns altres van dir que haurien d'esperar que hi hagués la possibilitat per decidir. La gent sempre diu que l'esport i la política no es poden barrejar, però al final tot és política.
Li va suposar mai algun problema, jugar amb la selecció espanyola?
Jo sempre he dit el que pensava, per tant ningú m'ha pogut retreure res. Va haver-hi una època en què vaig deixar la selecció durant tres anys perquè la meva prioritat era el Barça, que era qui em pagava i qui tenia el meu sentiment majoritari. En aquella època alguns diaris de Madrid em van acusar de traïdor i altres coses. Després, malgrat tot, vaig tornar perquè només podia jugar uns Jocs Olímpics –en els quals vam acabar guanyant una medalla– si ho feia amb la selecció espanyola, lògicament.
Va sentir que el seu gest era prou valorat?
És veritat que la gent agraeix poc això que jo vaig fer, de posar a davant el Barça. Hi ha hagut esportistes catalans, emblemes del barcelonisme, que mai no han volgut deixar d'anar amb la selecció espanyola. En canvi, jo he dit moltes vegades que quan sentia Els segadors o fins i tot l'himne del Barça, m'emocionava. Això no em passava amb la selecció espanyola. Ara, jo era professional igualment i era una plataforma per projectar la imatge de l'esportista internacionalment.
Alguns esportistes, com l'Àlex Fàbregas, han explicat que en cap moment estaven pensant que jugaven per Espanya sinó que es concentraven a guanyar. Què pensava en aquell moment?
És un tema de professionalitat i sentiment. El sentiment no te'l poden demanar; la professionalitat, sí. En aquell moment és una il·lusió jugar un campionat del món, uns Jocs Olímpics... Al principi no t'ho planteges. Després sí que veus que l'única manera de poder ser-hi és jugant amb la selecció espanyola. Ara, si hi hagués la via de les seleccions catalanes, per la qual es van recollir més de 500.000 signatures amb la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes, l'anunci que vam fer els sis capitans de les seleccions catalanes... Tota aquesta gent ho vam fer per convicció i alguns de nosaltres érem referents de les seleccions espanyoles. Estàvem en el nostre dret. Si Catalunya pogués participar en jocs olímpics i campionats internacionals, jo escolliria Catalunya perquè sóc català.
Sis copes d'Europa d'handbol, vuit lligues, una medalla de bronze en els Jocs Olímpics... La seva carrera esportiva ha estat magnífica, però deu haver trobat a faltar poder jugar competicions oficials amb la selecció de Catalunya?
Sí, ho vaig dir moltes vegades. No crec que ho vegi, però hauria estat una il·lusió molt gran poder competir en alguna competició internacional amb el meu país, amb Catalunya. Ja vaig veure que acabaria la meva carrera i no podria ser així perquè ens posarien totes les traves del món, que és el que ha passat. Però sí, hauria estat molt gran. De fet, vam jugar alguns amistosos, com el de Granollers contra Suècia, que era la campiona del món, i la vam guanyar. Era una sensació especial vestir la samarreta de la selecció catalana.
Creu que ho podrà veure algun dia des de la graderia?
Sent pragmàtic i no deixant-me endur per la il·lusió, penso que serà difícil perquè Espanya té molts contactes i posarà totes les traves del món perquè això no sigui així. És una il·lusió, però serà molt complicat. Evidentment, si som un país independent, serà de calaix. Però veig moltes traves, perquè si no ens deixen ni anar a votar una consulta, això vol dir que posaran mil problemes perquè siguem independents.
Si Catalunya és independent, quin nivell tindria la selecció d'handbol?
Es necessiten molts recursos per fer una base bona. Per mi, la base s'ha treballat bé durant uns anys, però si no hi ha aquests recursos, baixa molt el nivell. Hi ha països més petits que nosaltres que fa anys eren un desastre i han anat guanyant nivell, també perquè els de dalt han baixat. Jo crec que podríem competir, perquè de la base del Barça i de l'handbol català en general n'han sortit bons jugadors que han anat a jugar a fora, i molts són la base de la selecció espanyola.
Fa un any que va deixar la secretaria tècnica del Barça. A dia d'avui està molt allunyat de l'esport?
Faig molt d'esport, però no hi estic vinculat. Fa un any que em van fer fora del Barça, i això va ser molt trist, després de tantes temporades. Per allò que dèiem de l'agraïment, tot allò que tu has donat pel club, al final queda en res. No amb la gent, perquè l'afecte existeix. Però hi ha molta gent que va a la seva i al final li surt millor. Gent que no ha tingut ni la implicació, ni el sentiment, ni el compromís ni amb el país ni amb el club, ni amb la llengua ni amb la cultura, però en canvi mira que bé li van les coses. El meu avi, molt republicà i molt catalanista, tenia clar que els ideals i els valors estaven per sobre dels diners o de quedar bé. I això ho he après d'ell.
De cara al futur, quins són els seus objectius, específics i generals?
M'agradaria tornar al Barça, òbviament. No com a president, tot i que ho vaig valorar un temps, però sí en alguna candidatura, perquè el club era com casa meva. Hi he passat més de mitja vida i moltes més hores que a casa meva. Ara estic en una assessoria financera, ajudant esportistes, fugim de les grans comissions de la banca. M'agrada això que faig, i si entrés en el Barça buscaria la manera de seguir ajudant el club de la meva vida.
Relacionat amb aquesta idea de tornar al Barça, preferiria una funció més directiva o més executiva?
Directiva ho veig difícil. He jugat a handbol, i no a futbol, i per ser directiu es necessiten uns recursos econòmics molt importants que no tinc. Una funció executiva podria ser, però també d'una altra manera. No tornaria a fer la feina que feia, perquè he acabat molt desgastat de veure com hi ha gent que pot actuar d'aquesta manera. M'agradaria estar lligat al Barça d'una altra manera.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)