La veritat és que hi estic molt compromès. Fa un any i mig que sóc en l'ANC de les Garrigues. Penso que estem treballant molt perquè els que lideren el procés no se sentin sols i estem molt il·lusionats per aconseguir que tot aquest camí tingui un bon final. Personalment, com a empresari i com a president d'un club esportiu,
estic molt involucrat amb tot aquest procés.

Pel que fa al club ens vam reunir i vam aprovar, sense un sol vot en contra, donar suport a la consulta i tirar endavant fent costat al procés.

Jo he tingut la sort de viatjar per tot el món. Com que el meu tarannà és obert, he procurat connectar amb tothom qui he conegut. M'he adonat que som les persones més afortunades de la Terra. Catalunya té una cultura, una situació geogràfica i una herència artística molt valuoses. Em sento tan afortunat d'haver nascut aquí, que sento que tenim l'obligació de fer un país que sigui un model de convivència per a tota la resta. Els catalans tenim afany de superació i d'aconseguir el que ens proposem, i el que hem de fer és això, proposar-nos ser un model per a la resta del món.

És més difícil perquè a Espanya li falta un referent. És un país de pràcticament 40 milions d'habitants, descomptant els de Catalunya, amb cultures molt diferents. Per exemple, la nostra cultura, la catalana, està basada en l'esforç, l'estalvi, a pensar en l'endemà, en la generositat... Per exemple, som la primera comunitat del món en ONG constituïdes. Aquesta cultura no és compartida a tot l'Estat, que durant molts anys ha viscut del descobriment d'Amèrica i d'explotar les colònies, entre altres errors existencials.

Catalunya ha deixat clar que és una potència esportiva, amb molts esportistes d'elit. Si nosaltres administréssim els nostres recursos, el nostre país podria invertir molt més en el desenvolupament dels esportistes i això ens faria encara més bons. Per exemple, en el nostre esport, el tennis de taula, es poden comptar amb els dits de la mà els esportistes professionals que només depenguin dels recursos que obtenen gràcies a l'esport. Catalunya, fins fa trenta anys, dominava absolutament el tennis de taula estatal. Fins que no van irrompre els diners de Caja Granada, no hi havia color. A Catalunya hi ha una gran vocació pel tennis de taula, és un esport molt popular tot i que pel que fa a fitxes no ho és tant. Si nosaltres tinguéssim la capacitat d'invertir en aquest esport, Catalunya tindria una lliga de superdivisió. En dos o tres anys, podríem fer una lliga molt potent. És un esport molt arrelat i hi ha gent amb molt talent. Si poguéssim administrar els nostres propis recursos, els donaríem molt rendiment i, per això, considero que tenir un estat propi, ens beneficiaria.

Impossible. L'any passat va haver-hi eleccions a la federació espanyola. No havia passat mai que no hi hagués cap català en la junta directiva. No n'hi ha cap perquè no ens van votar. Ells mateixos veuen que estem fent el nostre camí i per això és complicat que ens hi entenguem.

És una iniciativa que ja està començada, ara té un recorregut. Una part important dependrà del que passi el 9 de novembre, però l'itinerari ja s'ha iniciat i han sorgit diversos moviments per tirar-la endavant, però encara és massa aviat per saber com acabarà.

D'entrada, farien el possible perquè no estiguéssim reconeguts per les federacions internacionals. Ens tallarien el camí cap a Europa, als esportistes i als clubs, a no ser que la federació catalana aconseguís el reconeixement internacional.

No, no és tan important perquè condicioni el nostre camí. Però també hem de ser conseqüents amb les aspiracions dels jugadors, que volen guanyar la lliga i després jugar a Europa, i els campionats del món... Però jo estic segur que el Marc Duran ho entendria perfectament.

La veritat és que som molt ambiciosos. Ens hem marcat el repte de fer un gran paper en l'ETTU Cup (la segona competició europea) i lluitar pel títol de lliga.