La diferència principal dels raids és que és per equips i normalment sobre una base d'orientació. Normalment hi ha proves tècniques: caiac, escalada, algun barranc... Sempre hi ha algun punt diferencial. Les proves es reparteixen en ciclisme de muntanya, cursa a peu i caiac o patins en línia...

Hi ha formats d'un dia, per etapes, altres en què es para a la nit i les que són sense parar. Al principi eren molt llargues però s'han anat escurçant per fer-les a l'abast de tothom. Penso que és molt bona idea i a Catalunya hi ha moltes curses de raids d'aventura.

Ja havia corregut en vuit mundials i pensava que ja m'havia arribat l'hora de guanyar. El meu equip (Thule) ja havia estat campió del món i em van proposar córrer amb ells. Quan m'ho van dir, vaig veure que era la meva gran oportunitat. Els sis mesos abans de la cursa, en què vam estar-ho preparant, estàvem tots molt mentalitzats que anàvem a guanyar. La cursa van ser set dies sense parar en què vam fer 815 quilòmetres: més de 200 de caiac, més de 200 a peu i 400 en bicicleta. Vam anar frec a frec amb l'equip de Nova Zelanda, alternant-nos el lideratge, i en el darrer terç de la cursa els vam poder avançar i guanyar.

Sí, i tant! I més en aquests esports que a vegades no tenen tot el suport que podrien tenir. És tocar el sostre, la cosa més important que es pot guanyar en aquest esport. A més, és un reconeixement a tota la feina a la qual dediques tant temps, i a vegades la família no entén per què si no et dóna menjar. Un èxit així fa que tothom se senti orgullós i tothom és molt més partícip de la teva victòria i més comprensiu.

S'ha de fer pedagogia. Jo n'he fet sempre, des que vaig començar. Sóc català, és com em sento i és el que he viscut sempre. Potser per la zona d'on sóc, dels voltants de Girona, tots els meus amics són catalans, tota la meva escolarització ha estat en català, la feina ha estat en català... Va arribar un moment en què vaig sortir d'aquesta zona per començar a córrer raids, fins aleshores no n'havia sortit. Mai havia hagut de justificar-me pel fet de sentir el que sento, i a partir de llavors vaig haver de començar a fer-ho. Havia de justificar els meus sentiments, sobretot pel que fa a la nacionalitat. Però segueixo fent pedagogia: al meu DNI hi posa que sóc espanyol però jo mai m'he sentit espanyol. A casa no havia de justificar res, però quan surts fora i et vols reivindicar sí que et surten les ganes de lluitar i fer alguna cosa pel nostre país.

Sí, jo crec que la gent d'altres països ho entén. A més, va ser curiós perquè els corredors de l'Estat espanyol que hi havia allà eren un equip basc, que anava amb la seva bandera; un equip català, que anava amb l'estelada; jo era en un equip privat però també anava amb l'estelada..., i els únics corredors espanyols formaven un equip amb catalans i tampoc van aixecar la bandera espanyola.

S'està lluitant per crear una federació internacional i els campionats del món serien per països. S'està intentant demanar que cada equip tingui un mínim de tres membres d'una mateixa nacionalitat. Nosaltres tenim bastant avançat que es pugui reconèixer Catalunya, que això simplement voldria dir que hi hagi una bandera catalana a les cerimònies oficials i que també la posin a les classificacions. És el que estem intentant aconseguir, però costa molt.

Senzillament, normalitat. No espero grans revolucions, simplement la sensació de normalitat d'anar pel món i poder representar el que sentim, que som catalans. Que no corri perill la nostra identitat ni la nostra cultura i que a tot el món coneguin la nostra realitat.

Com a esportista, penses a anar a les proves. Jo mateix he estat a la selecció espanyola d'orientació i tractes el mallot d'Espanya com si fos el d'una marca comercial. L'únic que penses és poder competir en un mundial i córrer contra els millors. En molts esports, ara mateix, l'única possibilitat és fer-ho a través de la selecció espanyola. Durant molt temps la gent no es pronunciava, però ara sobra la prudència. Vénen dies en què la gent s'ha de pronunciar perquè es crea una incertesa a través de les marques. Hi ha marques que sí que es posicionaran a Catalunya quan siguem independents o esportistes que quan siguem independents estaran molt orgullosos de ser catalans, però que ara segueixen amb massa cautela. És com haver de sortir de l'armari i poder dir “vull el meu propi país” a tothom. En qualsevol cas, se'ls ha de respectar perquè sempre hi ha interessos. És la seva feina i la gent sempre tracta amb una cura especial els temes de la feina.