El meu objectiu és aconseguir votar. M'agradaria que es votés el 9 de novembre, encara que ens ho prohibeixin des de Madrid. És un exercici bàsic de democràcia. Aquesta nova proposta que hi ha ara s'aguanta amb pinces. El que s'ha d'intentar és anar tots a l'una. Estem en un moment històric i crec que el primer pas és el 9-N. S'ha d'intentar votar i han de ser ells els que et tirin enrere, no afluixar nosaltres d'inici.

Sí, des de fa anys. És un tema sentimental. Hi ha molta gent que s'hi ha sumat per com van les coses els últims anys, però en el meu cas em ve des de petit. És un sentiment, a part de les raons econòmiques, polítiques i socials. Jo em sento català. Amb tot el respecte pels espanyols, però no sento el mateix que ells.

Sí, crec que sí. Al meu club potser no tant, però a Terrassa es viu molt.

Fa molts anys que la majoria de jugadors, sobretot de la selecció masculina, són catalans. Si no ho recordo malament, als últims Jocs érem 16 de 18. Podríem fer un paper molt bo, per estar a dalt segur. Tenim poques fitxes però hi ha molt nivell, són de qualitat. És el bressol de l'hoquei en l'àmbit estatal i una selecció catalana podria funcionar perfectament.

Jo sóc una persona molt natural i si em pregunten no tinc cap problema a respondre, sempre que cregui que la meva resposta no ofendrà, que en aquest cas es va veure que no va ser així. L'entrevista crec que no era desproporcionada, no deia res de l'altre món. No deia que no volgués competir amb Espanya perquè si no volgués fer-ho no hi hauria anat. Era l'única manera que tenia per jugar els Jocs Olímpics i competir al màxim nivell internacional. L'únic que vaig dir és que em sento català, no em sento espanyol però sóc espanyol. Per ara, sóc espanyol i tinc el mateix dret que qualsevol altre de jugar amb la selecció espanyola. Ho sentís o no ho sentís. Jo he estat molts anys jugant-hi sense sentir-ho i he estat el primer de deixar-hi la pell.

Va ser molt dur. A Londres em vaig sentir molt sol. Als companys els va agafar desprevinguts, per la repercussió que va tenir. Les coses no anaven bé a la delegació espanyola perquè no tenien medalles i vaig ser el tema de conversa. Em sentia observat, sentia xiulets quan passava caminant entre segons qui... Vaig començar a anar amb molta precaució i un dia vaig pujar a l'ascensor i hi havia un fisioterapeuta d'atletisme que em va preguntar si era l'Àlex Fàbregas. Li vaig dir que sí i no sabia com reaccionaria, però em va dir: “Molt bé, estem amb tu!” Hi havia algunes reaccions positives, però alguna part del nostre staff ho va portar fatal. Jo entenc que no els vaig fer cap bé, però ni que hagués matat algú. Totes les reaccions que va haver-hi em van fer sentir com un criminal. Va ser dur, em va costar molt.

Ens sentim indefensos. Al final, algú, com el president de la federació espanyola, que és la selecció per a la qual estàs competint i que et coneix des de fa mil anys, hauria de sortir i donar la cara per tu. Pot sortir el seleccionador i dir alguna cosa. Però si callen, encara donen peu que la bola es vagi fent gran. Això s'ha de parar des del principi. Tu estàs concentrat per competir en uns Jocs Olímpics, amb la pressió que això ja suposa, i només et falta aquesta cosa sobrevinguda, inesperada. Si no s'atura, no és fàcil afrontar-ho. Jo crec que a l'equip no el va afectar, però a mi sí.

Ja et dic, vaig explicar amb naturalitat el que sento i no crec que fos ofensiu. Però a la gent li costa d'entendre perquè hi ha molta gent que és curteta.

Quan vaig tornar de Londres em van trucar de diversos llocs per fer-me entrevistes però no tenia ganes de parlar-ne.

L'ha enfortit totalment. Tot i que jo no sóc un radical, vull deixar clar que no tinc res contra els espanyols, tinc molts amics fora de Catalunya. Però és veritat que he anat a jugar a camps on m'han dit de tot menys guapo. Tot això, més el que va passar als Jocs, enforteix aquest sentiment i reforça el meu compromís.

Sí. També els vaig fer un favor, perquè si hagués volgut seguir i no m'haguessin convocat, a veure com ho haurien justificat.

No, cap. A l'escola em deien coses, de broma. Quan feia COU, els divendres teníem concentracions amb la selecció i em feien broma: “Què fas anant a jugar amb Espanya?”

Penso que tornaria a dir el mateix, però sabent tot el que ha passat i com va anar és complicat.

No, ningú. No sé si ho van pensar, però a mi ningú em va dir res.

Físicament estava bé, però és molt exigent haver de compaginar la feina, un màster de direcció d'empreses i la competició, i a més al desembre seré pare. Tot plegat és inviable, al final has de decidir-te i has de triar el moment per marxar. És complicat, però crec que he marxat per la porta gran, guanyant la lliga i la copa. Podria haver seguit, però és molt dur entrenar quatre dies a la setmana, treballar i dos dies de màster. És tan bonic guanyar que és una decisió que costa. Però penso que la vaig encertar i no me'n penedeixo.

Ara mateix no m'ho plantejo gaire. Si algun dia m'ho proposessin, ho podria valorar, no ho descarto. Però ara tinc massa projectes oberts.