Mentre la realitat mantingui Catalunya i el País Basc dins l'Estat espanyol, no hi haurà cap més remei que gaudir de la selecció com ho van fer ahir els aficionats dels dos països: amb alegria, germanor i ganes de reivindicar uns anhels compartits. Lluny queden aquells dies en què els amistosos de Nadal eren gairebé l'única via per exhibir aspiracions independentistes i clamar per l'oficialitat de les seleccions, tot i que aquest costum no s'ha perdut. En tot cas, tot plegat està ara en una fase superior. Molt més avançada. Més enllà de demostrar que la flama continua ben encesa, el cap de setmana a Bilbao va servir sobretot per gaudir. Tot, tret el temps del nord –que va oferir una treva a l'hora del partit– va acompanyar. L'escenari, un nou San Mamés amb 44.000 espectadors–més de 5.000 catalans–, era immillorable. La cultura futbolística basca, amb uns carrers que viuen el partit hores abans que es jugui, és seductora i va fer disfrutar una afició catalana amb ganes de gresca. A més, a la gespa, un grup de jugadors ben complet, d'aquells capaços de complaure els paladars més exquisits en això del futbol.

Al País Basc els partits de la selecció són culturals. Ja hi podrien portar un combinat polinesi, que San Mamés faria goig igualment. La nova Catedral és un estadi que rugeix, i ahir ho va fer amb molta força. Els crits d'independència es van sentir fort, primer als carrers del barri vell i després al camp. El públic va reivindicar i també van reivindicar els equips, que van saltar a la gespa amb dues pancartes. Catalunya, amb una en què es llegia Una nació, una selecció, i el País Basc, amb una altra amb el lema en anglès –‘One country one team'–. Vaja, un déjà-vu de la visita de fa set anys, en què els dos combinats van sortir amb aquest mateix missatge.

Que el partit era una cita per passar-ho bé es podia veure en l'actitud de la gent que va anar al camp. Cares pintades, bufandes commemoratives, ikurrins i estelades. Moltes estelades. Quan els aficionats feien lluir-les, la grada superior de la tribuna sur, acaparada per l'afició catalana, era gairebé un mosaic amb la bandera de les quatre barres i l'estel. És allà on es van iniciar bona part dels càntics. No va faltar el tradicional clam a la independència en el minut 17 i segon 14 del partit. Aquest cop, tot i jugar lluny de Catalunya, el crit va ser fort i secundat. Els seguidors bascos s'hi van apuntar sense pensar's-ho, fent vibrar un San Mamés que també va saltar al son d'un “espanyol qui no boti”. Molts aficionats catalans, acostumats a l'ensopiment que es viu en bona part dels estadis de casa nostra, es van quedar amb la boca oberta, envejant aquesta manera particular que hi ha de viure el futbol al País Basc, sobretot a Bilbao. Tot plegat, a més, va transcendir a la gespa i el ritme va ser molt alt en comparació amb el dels darrers partits de la selecció. La gent s'ho va passar pipa, que és del que es tracta després que es passessin més de cinc hores a la carretera.

El gros de l'afició catalana es va desplaçar en cotxe i en autobús. Els jugadors, per la seva banda, van fer un viatge exprés en avió, ja que van fer el vol d'anada i tornada el mateix dia. Amb algun contratemps més del previst –l'expedició va haver d'esperar més d'una hora per veure enlairar-se l'avió–, la selecció va arribar a Bilbao a punt per dinar i per escoltar les directrius de Gerard López. Els futbolistes de la quadribarrada, a més, van tenir alguna trobada inesperada, com la de Domènec Torrent. El segon tècnic de Pep Guardiola al Bayern va anar a Bilbao amb amics i va coincidir al mateix hotel que els jugadors per casualitat. Al lloc de concentració de Catalunya també s'hi va desplaçar el president de la Generalitat, Artur Mas, que després de reunir-se amb el seu homòleg basc, Iñigo Urkullu, no es va perdre la cita. La llotja de San Mamés, de fet, va acaparar autoritats dels dos països, una bona mostra que el partit d'ahir era un amistós amb coses en joc.

El resultat, en tot cas, va ser secundari com en els últims anys. El que valia era fer sentir la veu, i catalans i bascos no van fallar. Tot plegat, amb una data de tornada. D'aquí a cinc o sis mesos, ens tornem a veure a Barcelona.