Els nascuts als 80, o altrament dits generació dels Bobobobs, discutíem al pati per ser Guardiola, Koeman, Stòitxkov, Bakero o Laudrup. El procediment era sotmès a un pacte tàcit acceptat per unanimitat: tu eres qui primer et demanaves i els altres es conformaven amb les engrunes, o sigui, els de reacció àgil tenien les patums i els empanats acceptaven els rols d’Urbano o Serna. La meritocràcia s’imposava entre els que, encara ara, quan han de passar per sobre una tanca, els ve al cap la imatge de Cruyff després del gol de Wembley.

En aquest context de repartició nominal costava ser Julio Salinas perquè teníem certa incomprensió cap als antiherois, cap a l’eficàcia no estètica, cap als secundaris imprescindibles per donar coherència poètica a un relat col·lectiu, en definitiva, cap a la urgència de tenir personatges incrustats a la memòria més pels seus errors que no pas pels seus encerts: Salinas és recordat per fallar el que més estimava, Wembley i el Mundial del 94, que no pas pels 152 gols marcats a primera.

Però el temps passa i la nostra generació ha anat idolatrant Guardiola mentre estimava la jugada de Salinas entremig dels defenses de la Sampdoria, control, caure a terra, aixecar-se, perdre la pilota de vista, recuperar la pilota, tornar a caure a terra, aixecar-se de nou, sobreviure enmig dels enemics, i llançar un xut fantàstic que no arriba a la glòria. Això és Julio Salinas i aquest és el resum de molts dels nostres relats vitals com a generació: veure de prop un èxit personal que no hem pogut acaronar.

Per això la figura de Julio Salinas acaba sent cabdal quan arribes a la maduresa i comprens que el valor de ser-hi amb estil és el que realment et converteix en etern. Per tant, apunteu, nascuts als 80: tots som Salinas perquè encara que marquem 152 gols serem recordats per haver fallat en el moment clau, i així viurem permanentment dins d’una cançó de perdedors que ens converteix en una generació seductora capaç de millorar la jugada per trobar-se, sempre, sempre, sempre, amb les mans de Pagliuca.