Durant la vida escolar cada alumne se situava segons les relacions que tenia amb els estudis i el grup classe. Així doncs, anaves establint perfils relacionats amb la presència o absència d’intel·ligència, carisma, habilitats esportives, o èxits amb el sexe oposat. De totes maneres, enmig dels etiquetatges insalvables entre els propis hi havia el cabró a qui mai enganxaven i estava a totes les mogudes, l’ideòleg a l’ombra, l’aprovat sense estudiar, el preferit dels professors a pesar de no treballar, el líder de les rotllanes per la seva capacitat de fer befa de qualsevol xorrada, i sí, estem parlant de Txiki Begiristain.

Així doncs, en un equip necessitat de ments despertes per entendre els plantejaments subversius d’un Cruyff enamorat de les seves idees, Txiki entenia el verb del geni a través d’un pensament inductiu provinent de la mescla d’instint d’Oliver Twist, Bruce Springsteen, i Eduardo Chillida: s’espavilava com l’orfe londinenc, era capaç de fer-ne art com el músic de Nova Jersey, i veia l’essència de la realitat com l’escultor basc. Tot en un, tot en el número 11, tot en el somriure de qui modelava la realitat segons els seus anhels. Ell sempre conduïa, mai anava de copilot de ningú.

D’aquesta manera, Begiristain visualitzava sense esforç tres opcions de passada perquè sempre ha anat dues pantalles per davant de la resta: era l’alumne autosuficient capaç de prendre les pròpies decisions pel mateix sentit de llibertat de consciència que tenia el Cruyff jugador. Així doncs, en un context tàctic necessitat d’interpretar els espais, Begiristain saltava com el nen que corria per un poble de Guipúscoa escapant de les petites il·legalitats que t’ajuden a sobreviure i d’aquesta manera, marcaria un els grans gols d’aquells anys contra el Logroñés al Camp Nou, fent el control i la definició en l’aire per la capacitat de pensar millor i més ràpid que la majoria de nosaltres.

Una capacitat que el portaria anys més tard als despatxos per recordar al club quin era el llegat d’aquell que veia en Txiki el nen més llest de la classe, i sí, que hagi passat onze anys fent de secretari tècnic del Manchester City és propi d’un club que no sap veure l’instint dels Begiristains i es queda pres per l’esclavatge mental dels Abidals. Una llàstima.