Romário va ser la cirereta que va desequilibrar el gust del pastís, el capítol de dibuixos animats que amagava un argument no apte per a nens, l’art sublim de qui es creu únic per no dependre de cap jerarquia externa, l’ànima preocupada a adorar-se a si mateix que va desafiar Cruyff davant d’aquells que li devien obediència cega. Així doncs, com els artistes que no poden deslligar l’obra del personatge, Romário va ser la contradicció en què habitaven la bellesa i el caos seguint el deixant dels músics que cremen la nit per escriure cançons perfumades amb tabac i Chanel.

D’aquesta manera, el fora d’època del “vinga, nenes, a l’escenario que ha marcat Romário” va trencar l’equilibri en tots els sentits, sent la rebolcada que calia per despertar un equip necessitat de nous reptes per encarar l’objectiu de la quarta lliga. I així, mentre desmuntava l’odre intern de la casa pairal, feia pedagogia a l’afició sobre el plaer estètic d’apreciar com un cos adormit prenia una velocitat malèvola per convertir-se en letal. El gest de l’assassí absent, del lladre amb guants de seda, del botxí amb l’esguard distret, de qui no ha trencat mai un plat, del nen beat amb ganes de pecar sota la faldilla d’una desconeguda.

Anys després, quan objectives un passat idealitzat que t’ajuda a sobreviure un present lineal, comprens la figura de Romário com un amor d’estiu en què els defectes quedaven soterrats per la màgia d’uns balls aferrats mentre una orquestra tocava en silenci. Romário va ser ella, o més ben dit, vas ser tu aquella nit d’agost asseguts entre les barques de Calella mentre m’explicaves que, just allà, Serrat havia compost Mediterráneo, i jo, amant barat a mode de Hugh Grant, vaig simular que no ho sabia per fer-te sentir millor.

Temps després, dubto del color dels teus ulls, però rememoro una matinada mentre ens abraçàvem fort parlant del trencament de Romário a Alkorta. I allà vam riure conscients que el brasiler ens va regalar una bocí de felicitat que va ser el darrer somriure del millor estiu de les nostres vides.