Tots els països tenen les seves imper­fec­ci­ons, uns més que els altres, però el lema Spain is dif­fe­rent pren de vega­des una dimensió espe­ci­al­ment tro­nada. Ho vam cons­tar fa uns dies en una tertúlia d'afers que no es poden aire­jar tots públi­ca­ment. Però hi ha històries que són tan entra­nya­bles que han de que­dar, d'alguna manera, immor­ta­lit­za­des en paper o en els ser­vi­dors d'inter­net.

Parlàvem dels pro­ble­mes que té l'esport català per defen­sar-se de les polítiques cen­tra­lis­tes del govern espa­nyol –res que no se sàpiga–i d'aquí va sor­gir l'ori­gen més pro­ba­ble d'això que ara conei­xem com la llicència única espor­tiva, una norma que posa en perill no només l'auto­no­mia de les fede­ra­ci­ons cata­la­nes, sinó el seu finançament.

El pecat ori­gi­nal no és del PP, sinó del PSOE –ho dic per als que encara hi vul­guin veure alguna diferència–. El febrer del 2009, el minis­tre soci­a­lista de Justícia, Mari­ano Fernández Ber­mejo, va ser obli­gat a dimi­tir per un delicte bas­tant inno­cent, si tenim en compte com les gas­ten ara els polítics popu­lars a Madrid. A Ber­mejo el van enxam­par a Anda­lu­sia en una gran mun­te­ria amb señori­tos hispànics de diver­sos poders, fins i tot hi era Garzón, amb una llicència de caça d'una altra comu­ni­tat. Ja és mala sort, va pen­sar Ber­mejo. Aquell dia va enten­dre que per evi­tar dis­gus­tos i humi­li­a­ci­ons com aque­lla calia, pre­ci­sa­ment, una llicència única. Perquè Espa­nya, és clar, és única i la caça major (de peces, con­trac­tes i influències), un esport.

Els cor­ti­jos són com la llotja del Ber­nabéu. Que t'hi con­vi­din no és només un pri­vi­legi, sinó que et con­firma com a mem­bre de la classe supe­rior, de l'aris­tocràcia del segle XXI, de reme­na­dor de cire­res, de repar­ti­dor de pre­ben­des o de franc­ti­ra­dor naci­o­nal. Aquests senyors, car­re­gats de duros, que diu el meu avi, no només han acon­se­guit impo­sar la llicència única –a les pro­ves em remeto–, sinó que han acon­se­guit una exempció fis­cal mítica just quan Mon­toro per­se­gueix amb fúria els clubs perquè donin d'alta en la Segu­re­tat Social tots els seus volun­ta­ris. Així, els reha­le­ros, que són els que por­ten els gos­sos i fan la feina bruta en les grans fin­ques de caça, no hau­ran de cotit­zar. Olé. I això que fan, pre­sump­ta­ment, una acti­vi­tat espor­tiva. Han acon­se­guit jus­ta­ment allò que reclama sense èxit tot el sec­tor espor­tiu a Cata­lu­nya. Davant del perill que els senyors de la caça hagues­sin de gra­tar-se la but­xaca per donar d'alta els seus cri­ats (dit això sense ànim d'ofen­dre) a la Segu­re­tat Social, el Minis­teri de Tre­ball els ha exclòs de la seva per­se­cució impe­ca­ble con­tra totes les altres acti­vi­tats espor­ti­ves.

Men­tre refle­xionàvem sobre aquesta crua rea­li­tat ibèrica, ens van reve­nir les imat­ges entra­nya­bles de Los san­tos ino­cen­tes, amb Alfredo Landa i Paco Rabal, humi­li­ats pels señori­tos, en una etapa de la història que en prin­cipi ja hauríem d'haver superat. Però com us podeu ima­gi­nar, els sants inno­cents ja no són ara els reha­le­ros, que amb el beneplàcit dels seus amos s'estal­vien de pagar qual­se­vol impost, sinó els que obser­vem impo­tents qui­nes són les pri­o­ri­tats dels homes que ens gover­nen des de grans i for­mo­ses planúries anda­lu­ses i cas­te­lla­nes amb una esco­peta a les mans.