Just quan es començaven a conèixer els resul­tats de les elec­ci­ons del 24-M un gironí escri­via a Twit­ter: “Ja sé que voleu venir tots a Girona, però no tenim lloc per a tot­hom!” Si extra­po­lem a Cata­lu­nya els resul­tats elec­to­rals –18 de 25 regi­dors esco­llits són de par­tits sobi­ra­nis­tes–, el 27-S Espa­nya dei­xa­ria d'exis­tir tal com la conei­xem. Aquest és un dels encants de Girona a la resta de Cata­lu­nya. Aquí l'uni­o­nisme ha per­dut defi­ni­ti­va­ment la bata­lla i Madrid és vista com una llu­nyana metròpoli colo­nial que té els dies, els mesos o, si voleu, els anys comp­tats. Com a feu més resis­tent a l'assi­mi­lació –a l'estil de La invasión de los ultra­cu­er­pos– hem patit l'asset­ja­ment més impetuós, però ens man­te­nim dem­peus, com Astèrix.

Per això és com­pren­si­ble l'enveja res­pecte dels giro­nins que hi ha als ter­ri­to­ris del país on governa la inde­fi­nició o la sub­missió naci­o­nal. Però Girona no només és una capi­tal sen­ti­men­tal de Cata­lu­nya, com diu el seu alcalde, sinó una de les ciu­tats de l'arc medi­ter­rani amb més pui­xança inter­na­ci­o­nal, fet que con­tra­diu el dis­curs de vega­des igno­rant però sovint mal­vat –pro­pa­gat per gent cer­ta­ment culta– que el naci­o­na­lisme (el nos­tre, és clar) no només és exclo­ent sinó pro­vincià.

Ahir, per exem­ple, els amics de la cadena nord-ame­ri­cana HBO van con­fir­mar que roda­ran una part de Joc de trons, el gran feno­men tele­vi­siu dels últims cinc anys, pre­ci­sa­ment a Girona. I ho van anun­ciar dos dies després que El Celler de Can Roca fos coro­nat a Lon­dres com el millor res­tau­rant del món. Venir a Girona no és com anar a segons quins altres llocs de la península Ibèrica o fins i tot de Cata­lu­nya. Un dels cli­ents il·lus­tres del men­ci­o­nat res­tau­rant, Sean Penn, va dir públi­ca­ment refe­rint-se a un dels seus films que ell no havia anat a rodar a Espa­nya, sinó a Cata­lu­nya, va pre­ci­sar. És el que té Girona. És impos­si­ble ser estran­ger, pas­se­jar pel Barri Vell i no pre­gun­tar-se què coi són aques­tes ban­de­res que deco­ren pràcti­ca­ment tots els bal­cons de la ciu­tat.

Girona no va camí només de fer rea­li­tat el somni de Quim Nadal, ser la Florència de Cata­lu­nya, sinó que va camí també de la pri­mera divisió del fut­bol. L'esport pro­fes­si­o­nal ha tin­gut aquí alts i bai­xos con­si­de­ra­bles, però l'ascens de l'equip de fut­bol aquest diu­menge seria l'ascensió a l'Eve­rest i rema­ta­ria una set­mana pro­di­gi­osa per als giro­nins. El club, tot i que falta la con­fir­mació ofi­cial, sem­bla que pas­sarà a mans d'un pro­pi­e­tari amb interes­sos en el fut­bol glo­bal, una altra prova que la nos­tra crei­xent aspi­ració a l'auto­de­ter­mi­nació –n'hi ha alguns que dema­nen que comen­cem a mar­xar ara mateix i que els altres cata­lans ja vin­dran al dar­rere nos­tre– no només no ens allu­nya del món sinó que ens hi con­necta cada vegada més, per bé o per mal.

No només de fut­bol vivim els humans, és clar. L'equip de bàsquet femení de la ciu­tat va gua­nyar fa poc –un petit mira­cle d'aquells de David con­tra Goliat– la lliga i ha tro­bat –i això sí que és notícia– recur­sos per afron­tar la prin­ci­pal com­pe­tició euro­pea. Sobre el bàsquet encara recor­dem, perquè ningú és per­fecte, l'estafa dels senyors d'Akas­vayu. Són lliçons que ens han enfor­tit per fer aquest gran salt.