Entre el 1994 i el 1996, José María Aznar i Julio Anguita, califa per als amics, van con­fa­bu­lar, amb sopars a casa de Pedro J. Ramírez i tot, per fer fora de la pre­sidència del govern espa­nyol Felipe González. Va ser una ope­ració cone­guda com la pinça, perquè des de la dreta (extrema, dei­xeu-me afe­gir) i des de l'esquerra ultra­mun­dana pre­e­co­lo­gista, es va deci­dir des­truir per terra, mar i aire la figura del pre­si­dent del govern espa­nyol, que de fet ja estava arra­co­nat per la cor­rupció, una via d'aigua com la del Tita­nic que estava enfon­sant (no tant com ara, no us pen­seu) el PSOE d'aquells anys. Felipe, i el seu poder omni­pre­sent, va resis­tir fins al 1996, quan va per­dre les elec­ci­ons. Aznar va arri­bar final­ment al poder, i Anguita encara no sabem què hi va gua­nyar amb tot allò. Només ho podem intuir.

I arri­bem a Josep Maria Bar­to­meu, arra­co­nat també com Felipe González el 1994. Sense el seu poder, ni la seva capa­ci­tat dialèctica, ni el mateix talent per ento­mar les hòsties que li cauen cada dia del cel, el pre­si­dent del Barça, i encara menys els seus col·labo­ra­dors, no és capaç de fer front amb astúcia als diver­sos fronts que l'ata­quen sense pie­tat. Els ene­mics tra­di­ci­o­nals del Barça, que Laporta va bate­jar de manera sublim com “la caverna”, es fre­guen les mans davant la sos­pita que el club ha comès irre­gu­la­ri­tats fis­cals i s'hi han llançat a sobre sense pie­tat. La incom­petència i les men­ti­des d'uns són tan evi­dents com la pre­sumpció de pre­va­ri­cació dels altres. L'objec­tiu no és con­cre­ta­ment Bar­to­meu, sinó la deses­ta­bi­lit­zació del club en gene­ral. El pre­si­dent, com Felipe González, hi veu una cons­pi­ració, però sense tenir-ne pro­ves, qui se'l pot creure real­ment?

Men­tres­tant, els opo­si­tors a Bar­to­meu i a tota la junta, els que aspi­ren a der­ro­car-lo en les futu­res elec­ci­ons –si poden fer-lo dimi­tir abans d'hora, doncs oli en un llum– cele­bren legítima­ment que el pre­si­dent esti­gui arra­co­nat i impu­tat (poca broma) pel poder judi­cial espa­nyol, tot i que també l'acu­sen amb raó d'haver estat tebi amb el procés sobi­ra­nista. En resum, una boge­ria. Els espa­nyo­lis­tes ultres l'ata­quen per una banda i els sobi­ra­nis­tes amb aspi­ra­ci­ons pre­si­den­ci­als, per l'altra. Al mig, la majo­ria dels socis, esma­per­duts, ja no saben què pen­sar. I Luis Enri­que, al·luci­nant man­da­ri­nes.

Aquesta és una des­cripció de la situ­ació, més que una opinió per­so­nal. Posats a dir el que penso, intu­eixo que el pre­si­dent o bé no arri­barà a final de tem­po­rada o bé perdrà les elec­ci­ons d'aquest any. Però també reco­mano als pre­si­den­ci­a­bles que no can­tin victòria abans d'hora. Bar­to­meu ja em recorda, amb perdó, Mari­ano Rajoy. Tots dos sem­blen cadàvers polítics, però ningú els pot negar un mèrit indis­cu­ti­ble: anor­rear l'opo­sició interna. De fora no se'ls veu amb capa­ci­tat de gover­nar la seva pròpia nau, però a dins han anat dei­xat un reguit­zell de cadàvers polítics (ene­mics interns) que fa fere­dat.

Per aca­bar, i com a pro­fes­si­o­nal de la comu­ni­cació, no em puc estar de dema­nar gai­rebé de genolls que s'aca­bin les entre­vis­tes a dit i que tor­nin les rodes de premsa, sobre­tot si no hi ha res a ama­gar. En aquest sen­tit, els Albert del club (Soler i Mon­ta­gut) que s'ho facin mirar.