El Parc dels Prínceps parisenc és un dels pocs estadis al món on quan un espectador compra una entrada per a una de les seves grades populars, les que hi ha ubicades just darrere de les dues porteries, no sap en quin dels dos gols seurà. Aquesta política d'ubicació aleatòria està vigent a l'estadi del París Saint-Germain des de l'estiu del 2010 quan, després dels greus incidents protagonitzats pels afeccionats de les tribunes d'Auteuil i Boulogne, els aleshores regents del club van decidir adoptar-la per tal de posar fi a la llarga tradició d'enfrontament per raons ideològiques entre els diversos grups d'animació del PSG.

I és que durant els seus primers anys d'història, el club parisenc va ser més conegut pels excessos dels seus afeccionats més radicals que no pas pels seus èxits al terreny de joc. Fundat el 1970 després de la fusió entre l'històric l'Stade Saint-Germanois i el projecte de crear un gran club per a la ciutat de París, el PSG va veure com el 1978, amb el palmarès encara per estrenar, naixia el Kop of Boulogne, la denominació que van adoptar els seguidors que s'agrupaven a la graderia propera a la vila de Boulogne-Billancourt.

El Kop of Boulogne, que s'inspirava en els afeccionats britànics, especialment en els del Kop d'Anfield Road, es va convertir ben aviat en protagonista de les cròniques de successos fruit de la seva adopció de les formes d'actuació dels hooligans anglesos. Des de principis de la dècada dels vuitanta, doncs, la graderia de Boulogne va anar consolidant una reputació violenta que es va veure reforçada arran de l'aparició, en el seu si, de nombrosos grups de skinheads a imatge del que, anys abans, succeïa als estadis britànics que la inspiraven.

Un altre dels elements que va definir el Kop of Boulogne va ser la seva simpatia política per l'extrema dreta. El nacionalisme francès i el racisme primari que la caracteritzaven van provocar que aquella grada es convertís en un espai poblat únicament per joves blancs, que foragitaven nombrosos seguidors que van haver de buscar exili en altres indrets de l'estadi. Diverses organitzacions polítiques d'extrema dreta van intentar aprofitar la situació per canalitzar cap a les seves estructures els joves feixistes que formaven el Kop. En destaca la iniciativa que va adoptar un dels personatges més cèlebres, Serge Ayoub, conegut amb el sobrenom de Batskin fruit del gust que tenia per utilitzar el bat de beisbol, que va impulsar, amb el seu company Régis Kerhuel, àlies Madskin, la creació del grup Pitbull Kop, que pretenia reclutar joves seguidors del PSG per a les files de les Joventuts Nacionalistes Revolucionàries (JNR), l'organització d'extrema dreta que el mateix Ayoub havia fundat.

Si bé l'èxit de la iniciativa va ser relatiu, ja que el Kop of Boulogne es mantenia més aviat en un estadi prepolític allunyat en la majoria dels casos de la militància diària en l'extrema dreta, el cert és que va consolidar la grada com un espai feixista i racista en l'imaginari parisenc. Una preocupació de primer ordre per a les autoritats del PSG en un moment en què el club començava a consolidar-se com un dels grans del futbol francès en assolir, el 1986, el seu primer campionat de lliga.

El 1991, quan Canal+ va comprar el PSG, la nova presidència, encapçalada pel periodista Michel Denisot, a qui el grup mediàtic havia col·locat al capdavant del club fruit de la seva bona gestió liderant un petit equip ascendit a la segona divisió, va considerar que la tendència feixista de la graderia de Boulogne, i la mala imatge que portava associada, era un dels principals problemes de l'entitat. Així doncs, aquell mateix any els nous regents del PSG van promoure, a l'altra graderia popular de l'estadi, la d'Auteuil, batejada per l'hipòdrom homònim que li era contigu, diversos grups d'animació que s'allunyessin de l'extrema dreta que definia a Boulogne. Va néixer així el Virage Auteuil, que, a diferència del Kop of Boulogne, s'inspirava en l'animació italiana i tenia una composició d'allò més diversa des del punt de vista ètnic. Aquesta configuració va atribuir a Auteuil una identitat antiracista i antifeixista que l'oposava a un Kop of Boulogne cada cop més violent, com ho van demostrar els incidents que els seus integrants van protagonitzar el 1993, en un partit entre el PSG i el Caen, i durant els quals van arribar a foragitar, després d'una brutal esbatussada, els antidisturbis de la CRS presents a la seva graderia.

El conflicte entre Auteuil i Boulogne, és a dir, entre la graderia antiracista i antifeixista del PSG i la que abraçava la causa de l'extrema dreta, no va fer res més que accentuar-se amb el pas dels anys. La situació tradicionalment dominant del Kop es va veure qüestionada amb l'emergència de diversos grups d'animació al Virage Auteuil que discutien l'hegemonia que fins aleshores havien exercit els seus adversaris.

Aquesta situació va derivar en enfrontaments oberts entre afeccionats d'ambdues graderies, especialment violents a partir del 2003, quan un dels grups d'Auteuil va exhibir una pancarta amb la consigna “El futur és nostre!”, que va ser considerada com una provocació per als integrants del Kop. Aquesta tensió permanent provocava conflictes durant les prèvies dels partits al Parc i en els diversos desplaçaments que els seguidors parisencs realitzaven, fins al punt d'haver de necessitar un cordó policial que els separés per tal d'evitar incidents entre ells.

Els episodis violents que es van viure durant la primera dècada del segle XXI i que van tenir el tràgic balanç de dos morts (Julien Quemener, un jove afeccionat de Boulogne que va morir el 2006 fruit del tret d'un policia quan un grup de radicals del PSG perseguia un seguidor de l'Hapoel de Tel-Aviv; i Yann Lorence, actiu membre del Kop que va traspassar després de dues setmanes en coma arran d'una baralla que va enfrontar membres de Boulogne i d'Auteuil abans d'un PSG-Marsella de febrer del 2010) van acabar provocant l'adopció de mesures dràstiques per part de la directiva del París Sant-Germain, farta de la por que anar al Parc dels Prínceps provocava entre els seguidors més pacífics del club.

A més de la dissolució de tots els grups d'animació i de la prohibició de qualsevol desplaçament, una mesura adoptada per les diverses prefectures regionals de les ciutats que el PSG havia de visitar a partir d'aleshores, la directiva del club, encapçalada per Robin Leproux, va adoptar un pla de seguretat que va fer desaparèixer els abonaments de temporada a les grades populars (comportant, de cop, que milers de socis del PSG deixessin de ser-ho) i l'establiment de la mesura de la ubicació aleatòria a l'hora de comprar entrades.

El pla va pacificar el Parc dels Prínceps, però ho va fer assumint el cost de fer desaparèixer l'ambient fins aleshores tan característic de l'estadi que era conegut per exercir una notable pressió sobre els rivals. El 2011, la compra del PSG per part d'un fons d'inversió qatarià no va suposar cap canvi substancial en unes ordenances que, en bona part, continuen en vigor. Unes mesures que han deixat enrere els temps en els quals el Parc dels Prínceps no només feia por als clubs visitants, sinó que en feia també a bona part dels espectadors locals.