“Andrés representa la capacitat de convertir un esport com el futbol, que pot ser rude, en art. És com un pintor. És capaç de treure el seu llenç i pintar amb subtilesa en un esport tosc i físic. És el jugador perfecte.” Les paraules de Luis Enrique de dimecres a la nit descriuen bé el partit d'Iniesta contra el Sevilla, però servirien també per il·lustrar, en definitiva, l'essència del seu futbol. Tota una vida pintant. Art a les botes. Traç àgil i precís. Turmell de geni i ment desperta. Imagina i plasma. Pensa i pinta. Carta blanca a la creativitat. Talent.

A ningú se li escapa que aquesta possiblement no està sent la millor temporada del futbolista manxec. Les lesions l'han frenat en excés. En el primer partit de la temporada, en l'anada de la supercopa al Sánchez Pizjuán, Iniesta es va fer una distensió de la càpsula posterior del genoll dret; a l'octubre, a Mestalla, es va fer un trencament parcial del lligament lateral extern del genoll dret, i al gener, a Anoeta, va sentir molèsties al soli de la cama esquerra. Càstig sever a la regularitat. De fet, Iniesta és tot just el divuitè futbolista de la plantilla quant a minuts en la lliga. Marc-André Ter Stegen, Jasper Cillessen i Jordi Masip al marge, només Paco Alcácer i Aleix Vidal han jugat menys. Una situació del tot anòmala, tot i estar a punt de complir els 33 anys. La dada ho diu tot. Andrés Iniesta només ha estat titular en nou partits de lliga aquesta temporada i ha disputat un total de 904 minuts. Massa poc. Sense ell a la gespa l'equip perd frescor mental, perd imaginació i perd dinamisme. És per això que Luis Enrique insisteix en el seu discurs habitual de mirar de cuidar-lo i protegir-lo.

Contra el Sevilla, Iniesta va completar un 91% de passades amb encert i va recuperar 9 pilotes. Estadístiques notables. Bé en l'associació i bé en l'aspecte defensiu. Partidàs. Menció especial per a la seva assistència d'or a Paco Alcácer, que va deixar el davanter de Torrent sol en l'un contra un amb Sergio Rico. Però al marge d'aquesta acció puntual, el partit d'Iniesta va ser completíssim. Excel·lent notícia amb vista als partits decisius que s'acosten. Les bones sensacions que va transmetre dimecres al camp, les va corroborar verbalment, a més, ell personalment després a la zona mixta: “Estic content pel col·lectiu i en l'aspecte personal. Aquesta està sent una temporada diferent, estranya, entre unes coses i unes altres. Però ara estic bé i espero que els partits que queden, siguin els que siguin, pugui seguir així i ajudar a l'equip a aconseguir els objectius.” “L'equip està bé i en aquest mes d'abril en què es decideix gairebé tot esperem fer les coses bé”, va afegir.

Pensar en Andrés Iniesta és pensar en Stamford Bridge i l'iniestazo contra el Chelsea, o és pensar també en el Soccer City i el seu gol contra Holanda en la final del mundial de Sud-àfrica. Fàcil associació d'imatges i d'idees. Però el seu art va més enllà. En cada gest tècnic. En cada barret, en cada sotana, en cada control, en cada driblatge, en cada assistència. Pausa i criteri. Veure jugar Iniesta és contemplar un Monet, un Renoir o un Van Gogh. Futbol impressionista. Ple de color i de llum. L'equip de Jorge Sampaoli segurament no va fer ni de bon tros el seu millor partit dimecres al Camp Nou. Fa setmanes que el Sevilla ha baixat un graó. Però el joc del Barça també ho va propiciar. Enorme Messi, enorme Suárez, enorme Iniesta... i malament el Sevilla. L'equip andalús va ser una bona tela en blanc on expressar-se futbolísticament.