Barça
José Ramón Alexanko
Capità del FC Barcelona l'any 1992
“Cruyff em va dir: «Tanca la porta i que no entri ningú»”
“Quan vaig aixecar la copa, vaig pensar: «Ja està, ja la tenim, ja ho hem aconseguit», i recordo la cara de felicitat dels companys”
“Vaig ser el primer a alçar la copa d'Europa per al Barça i li ho dec a ell, sense ell no hauria estat allà. Johan és el millor que em va passar com a futbolista”
El proper 20 de maig es compleixen 25 anys de la primera copa d'Europa que va guanyar el FC Barcelona. 25 anys d'aquell gol de Ronald Koeman a Wembley contra la Sampdoria. Des d'avui i fins al 20 de maig, L'Esportiu recordarà aquell històric dia per al barcelonisme a través de 20 testimonis. La sèrie l'enceta el capità d'aquell mític equip, José Ramón Alexanko (Barakaldo, 19 de maig de 1956), que va aixecar la primera copa d'Europa per a l'entitat. Alexanko va arribar al Barcelona procedent de l'Athletic l'any 1980 i hi va jugar 13 temporades, temps en què va aconseguir 17 títols. És l'únic jugador de la història del futbol espanyol que ha marcat en finals de copa, supercopa i copa de la lliga i va jugar el mundial d'Espanya, l'any 1982, amb la selecció espanyola, per la qual va ser internacional en 34 ocasions. Alexanko, que va tenir un concessionari de Harley Davidson a la Gran Vía de Bilbao, va llegir l'anomenat manifest de l'Hesperia, en el qual els jugadors del Barcelona van reclamar la dimissió de Josep Lluís Núñez, que els havia enganyat en el tracte fiscal dels seus contractes. Mesos després, va ser acusat, l'any 1988, d'una violació a Papendal (Holanda) per una empleada de l'hotel on el Barcelona feia la pretemporada. “No tornarà a defensar la samarreta d'aquest club”, va dir Nicolau Casaus. Tot va ser un muntatge. Cruyff el va defensar i, quatre anys després, Talín, com el coneixen els seus amics i excompanys, el dia després de complir 36 anys, va rebre, de mans de Lennart Johansson, president de la UEFA, la copa d'Europa que va coronar el Barça per primera vegada en la seva història. Avui exerceix de director esportiu del València.
Què recorda de l'arribada de Johan Cruyff al Barcelona?
Que veníem de temps convulsos, de situacions molt complicades. El Johan va arribar i ho va canviar tot. Per començar, el vestidor, la plantilla. Van marxar molts jugadors i en van arribar molts d'altres. Per descomptat, i el més important, va canviar la manera de jugar. En les primeres xerrades ens deia com ho faríem, com jugaríem, i al·lucinàvem. Es podien sentir comentaris del tipus, “és boig, com hem de defensar amb tres?” o “tu has entès alguna cosa?”. Aquests eren comentaris comuns. Però a tots ens va canviar la manera de pensar. La nostra manera de veure el joc i també la de l'afició. I això ha perdurat més enllà d'aquell equip i aquells anys. Això és el mes important. Va marcar l'essència de l'estil de joc del club que ha fet recognoscible el Barcelona amb el pas del temps, fins avui. El Johan ens va contagiar la seva idea, la seva manera de viure el futbol.
A vostè fins i tot el va fer jugar de davanter centre.
Bé, va ser en moments puntuals, i va anar bé. Ara és veritat que es fa més, però llavors era sorprenent.
Vostè va tenir molts entrenadors. En la seva relació personal, en què va ser diferent Johan de la resta?
Fins i tot en les coses dolentes va ser el millor que m'ha passat. Recordo molt Luis Aragonés, però amb el Luis hi vaig estar molt poc, era molt gran. I de Menotti també en vaig aprendre molt. Vaig tenir sort, perquè vaig tenir molt bons entrenadors en la meva carrera de futbolista. Però el que vaig viure amb el Johan no es pot comparar, perquè va ser intens i especial. Johan és el millor que m'ha passat com a futbolista.
En l'aspecte purament esportiu, què va canviar Cruyff en el Barcelona?
Tot, no va ser una sola cosa, va ser tot. Per començar, la pilota va passar a tenir una dimensió fonamental. Tot era la pilota. Sempre, començant per l'entrenament. Sense pilota res tenia sentit. La velocitat, les ajudes i, sobretot, el posicionament. Ens deia: “Tu, de dos. I ja està.”Amb això n'hi havia prou.
Com a capità de la plantilla, quina relació va tenir amb ell?
Pel fet de ser el capità, parlava amb ell gairebé cada dia. Em menjava molts merders, però entenia el càrrec en representació de la plantilla. Jo defensava davant d'ell qüestions de l'equip amb les quals moltes vegades no estava d'acord, però era el que em tocava fer, perquè m'ho demanava l'equip, és clar. I em discutia molt amb ell. A més, Johan tensava molt la corda, de manera col·lectiva i també individualment. Vam tenir esbroncades fortes, importants. Ara no ho recordo, però hi havia vegades que anaves i li deies: “Mister, crec que avui s'ha passat amb això, o amb aquest o amb aquest altre.” I ens les teníem... Però el Johan, al final, sempre tenia una raó que et matava. Tu treies el tres i ell tenia l'as. I amb el temps pensaves que el Johan tenia raó. El Johan sempre tenia raó. Teníem bones esbroncades, no es cregui. Però Johan sempre va ser una persona amb qui podies defensar el que pensaves. De vegades et feia cas, moltes d'altres no, però valorava que anessis de cara, això per sobre de tot. Em va aguantar moltes vegades. I em va defensar sempre, sempre em va donar tot el seu suport, em va defensar molt.
De fet, vostè segurament no havia de ser a Wembley. Nicolau Casaus va dir que mai més tornaria a posar-se la samarreta del Barça després del muntatge de Papendal, i Cruyff el va salvar de tot allò.
Bé, d'això, en podríem explicar mil coses. Va passar i ho vaig superar. Em quedo amb les coses bones de la meva vida al Barça. I Wembley va ser la millor.
Vostè, abans de guanyar la copa d'Europa a Wembley, va perdre la de Sevilla. Com va influir la derrota contra l'Steaua de Bucarest en la seva manera d'afrontar la final de Londres contra la Sampdoria?
Sí, jo vaig estar a Sevilla i, per descomptat, tenia molt present el que significava perdre una final de la copa d'Europa, ja no només per a l'equip, sinó per al club, per al barcelonisme. Em feia molta por tornar a perdre, perquè sabia que el cop podia ser catastròfic. A Sevilla no vam jugar gens malament, tot al contrari, vam tenir ocasions. I si en guardo un record, és que vam ser millors... fins als penals. Però la veritat és que d'aquell dia a Sevilla no en recordo gaires coses. Jo crec que, com a exercici mental per als que vam viure aquella final, el millor és que l'esborrem de la nostra memòria. Jo vaig tenir la sort que, guanyant uns anys més tard a Wembley, ho vaig poder esborrar més fàcilment.
Diuen els seus companys que vostè va exercir de líder a Londres i va rebaixar la tensió.
Nosaltres, a Sevilla, havíem arribat molt atabalats, amb molta ansietat, i vaig pensar que això no seria bo. Johan va dir allò de “sortiu i disfruteu” i ens va dir també que no era l'última final que jugaríem. Però jo sabia, crec que tots ho sabíem, el que significava per a l'afició aquell partit. Així que vaig intentar que els més joves estiguessin tranquils.
Ho va aconseguir?
Bé, la veritat és que quan anàvem cap a Wembley... No ho sé, no ho recordo gaire, però crec que no parlava ni Julito, que sempre estava apostant sobre alguna cosa o explicant alguna cosa que ell sabia millor que ningú. Aquell dia no parlava ni Julio. Sabíem que era un dia especial.
I ho va ser. A vostè el va posar després del gol de Koeman. Com va viure el partit?
Sí, vaig entrar al terreny de joc després del gol. El partit va ser complicat, perquè la Sampdoria era un gran equip. Recordo que em va dir: “Tanca la porta i que no entri ningú.” Calia matar el partit, que no passés res. Havíem d'aguantar l'1-0 com fos. I suposo que va buscar la meva experiència. Això és el que vaig tractar d'aportar en el tram final, serenitat per mirar de tancar el partit.
Té alguna imatge gravada especialment d'aquella final?
Ha passat molt de temps i no tinc gaire memòria. Recordo molt la pujada a la llotja quan anàvem a buscar la copa. Zubi havia estat el capità, perquè, és clar, havia estat titular i jo no. Però va venir i em va dir: “Tu ets el capità, tu agafes la copa.” Andoni i jo sempre vam tenir codis molt semblants. També recordo com de content estava Pep, que crec que anava darrere de Zubi. I, per descomptat, el moment en què em van lliurar la copa, quan vaig veure els meus companys i la graderia on estaven els seguidors del Barça.
Què va pensar en aquell moment?
Que ho havíem aconseguit. Que ja la teníem. “Ja està, ja la tenim”, alguna cosa així vaig pensar quan vaig recollir la copa.
Guarda alguna cosa, té algun record, d'aquella final?
Crec que la samarreta, o la té el meu fill, no n'estic segur.
I ara, què en pensa?
Que com ha passat el temps... 25 anys! I que va ser molt bonic. I, sap? Em queda el record que érem un grup de gent molt maca. Que per a mi va ser un orgull ser el capità d'aquell equip, per les persones a les quals vaig representar. Tothom em diu: “Tu vas ser el primer a aixecar la copa d'Europa per al Barça.” I penso: “Això li ho dec a Cruyff.” Si no hagués estat pel Johan, crec, sincerament, que jo no hagués estat allà, a la llotja de Wembley, aixecant aquell trofeu. Però hi vaig ser i, probablement, és el millor que em va passar mai en la meva carrera. I em sento molt orgullós d'aquell 20 de maig de 1992.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Notícies
Divendres,26 abril 2024
