Valverde mantindrà el clàssic 4-3-3? Aquesta ha estat una de les preguntes més recurrents en els debats que s’han fet sobre com jugarà el Barça del Txingurri i que el tècnic no va acabar de respondre ahir, en afirmar que “el dibuix no és tan important”, una màxima que l’entrenador ha demostrat complir per allà on ha passat, on, en comptes de defensar a ultrança un dibuix inamovible, s’ha adaptat a les circumstàncies, tot i que respectant sempre el gust per dur la iniciativa en el joc. El seu darrer Athletic, per exemple, jugava amb un 4-2-3-1, el sistema més emprat per Valverde, tot i que en ocasions passava a un 4-4-2, amb Raúl García com a segona punta. L’esquema, però, era només el punt de partida, les creus a la pissarra, ja que després el tècnic modelava aquesta idea amb l’elecció dels futbolistes, sempre amb l’atac com a premissa, i amb l’equilibri com a gran obsessió. En la seva primera etapa a San Mamés, per exemple, jugadors com ara Tiko, Yeste, Etxeberria, Ezquerro i Urzaiz jugaven plegats, mentre que en la segona els escollits van ser Beñat, Muniain, Raúl García, Williams i Aduriz. Tot i aquestes aparents acumulacions d’homes ofensius, aquests equips van conservar l’equilibri, tant perquè els jugadors ofensius van treballar en les tasques defensives com perquè Valverde sempre va apostar per un mig centre més posicional. I després, és clar, cal destacar el seu gust per jugar amb la defensa avançada, per la pressió asfixiant davant la pèrdua, per donar molta importància a les bandes i per defensar amb un 4-4-2 i amb les línies ben juntes.

Acabat el seu primer cicle a San Mamés, Valverde va fitxar per l’Espanyol, un equip aparentment amb un menor potencial que l’Athletic. Tot i així, el tècnic va mantenir el seu llibre d’estil, buscant el protagonisme en el joc, amb De la Peña al doble pivot, al costat de Moisés Hurtado, i amb jugadors ofensius com ara Riera, Luis García, Rufete i Tamudo al davant. El tècnic, però, lluny d’aferrar-se a un ideal, va entendre que amb aquelles peces era més convenient jugar a l’espai, al contraatac, per aprofitar la visió de De la Peña, les transicions de Luis García i la mobilitat de Tamudo. D’aquell Espanyol, al qual va dur fins a la final de l’Europa League, el Txingurri va passar a l’Olympiacòs, un club capdavanter en la lliga grega i, per tant, obligat a lluitar pels títols. En el seu primer curs, en què va obtenir el doblet, Valverde va variar constantment l’esquema, apostant pel 4-2-3-1, el 4-1-4-1, el 4-4-2 i el 4-3-2-1, però sempre amb Dudu Cearense i Belluschi com a epicentres del joc, amb Galletti i Leto donant amplitud per les bandes i amb Diogo com a home gol. I el mateix va fer en la seva segona etapa, amb Ibagaza i Fuster com a protagonistes en la creació i amb Orbaiz d’escuder. I què es pot dir del seu Vila-real, en què tot i estar-hi només mitja temporada també va implantar el seu ideari, de nou amb un teòric 4-2-3-1 i amb futbolistes com ara Senna, Cazorla, Pires, Nilmar i Rossi jugant plegats. En aquella ocasió, i de nou adaptant-se a la situació, Valverde va apostar per potenciar el joc interior, més que no pas incidir en les bandes.